Més enllà de la perifèria

Ja fa molts anys que el relat que s’explica a banda i banda de l’Ebre no té res a veure, al principi els catalans llegíem amb una certa morbositat què deien els mitjans espanyols, fins i tot en fèiem broma. Mica en mica, però ens n’hem anat desconnectant, ja que era fàcil sentir-nos insultats i agredits amb els seus comentaris. També perquè se’ns feia insuportable constatar la gran distància entre el què deien i el què vivíem. Aleshores contrastar opinions amb persones que segueixen la realitat a partir d’aquells mitjans esdevé una tasca titànica, ja que no hi havia acord ni en el més bàsic. Quan t’adones que acabes defensant obvietats i desmentint totes les mentides que han escampat i que molta gent ha comprat.

Malgrat que la frase que s’ha fet famosa és la de “premsa espanyola manipuladora”, això no només passa en la premsa espanyola. També hi ha molta premsa catalana que, amb alguns matisos, també s’acosta molt al relat que es fa des d’Espanya. Els matisos són necessaris perquè la gent que vivim aquí no ens podríem creure moltes de les mentides que s’escampen, ja que vivint aquí es fa massa evident que són mentides i manipulacions.

Aquesta divergència entre relats s’ha ampliat a partir de les protestes per la Sentència dels 9 presos polítics que porten dos anys en presó preventiva. Però sobretot s’ha ampliat entre els mateixos mitjans catalans, entre els polítics i la gent del carrer, però sobretot entre mitjans i xarxes socials.

Quan es van començar a veure les imatges dels carrers de Barcelona en flames, semblava que finalment l’Estat Espanyol aconseguia aquella violència independentista que li havia de servir per justificar la seva violència contra el moviment independentista. Sense tenir en compte que la repressió ha estat duríssima sense que hi hagués hagut la més mínima violència per part dels independentistes.

Reconec que quan vaig veure les primeres imatges vaig pensar que tot havia estat orquestrat per l’Estat Espanyol a través d’infiltrats, però amb els dies em vaig anar adonant que no era així, que darrera els focs hi havia joves agredits que es defensaven de les càrregues de la policia. De cop tornàvem a viure el xoc de relats, però aquest cop dins el mateix moviment independentista i dins els mateixos mitjans de Catalunya. El fet que moltes càrregues vinguessin dels Mossos d’Esquadra i que alguns dels nostres líders es posicionessin a favor de la policia i en contra dels manifestants, encara complicava més la cosa. Sort que molts d’aquests joves que es manifestaven també han expressat els seus punts de vista, com es pot constatar en aquest meravellós article: “Barricades” que fa un anàlisi fantàstic de la situació actual i de com s’hi ha arribat.

En aquest debat sobre la violència o no del moviment independentista, crec que seria interessant recuperar el discurs de Lluís Maria Xirinacs el dia 11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. En el discurs ens recordava que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic i l’agredit l’amic, tot i que sigui violent. En aquests anys que portem en la lluita per la llibertat del nostre país, crec que queda molt clar qui és l’agressor i qui l’agredit.

Podríem afirmar que una gran majoria dels que vivim en aquest petit país, hem heretat la por dels que ens han precedit. Tots hem sentit històries de molta violència viscuda per familiars directes, veïns o coneguts durant la Guerra o amb el Franquisme. Recordo perfectament la por dels avis en els anys de la Transició, recordo que davant la il·lusió de les noves generacions a recuperar la cultura, la llengua, les tradicions que ens havien prohibit durant la Dictadura, ells responien amb aquella frase: “Això és com abans de la Guerra”. Aquesta frase volia dir moltes coses, però sobretot volia dir que si recuperàvem la normalitat de la nostra cultura, la llibertat, els valors democràtics i tot allò que es volia recuperar aleshores, d’alguna manera tornaríem a rebre com van rebre ells.

Aquesta por interioritzada també servia per evitar que reclaméssim allò que ens semblava just, que expresséssim lliurement les nostres idees i, fins i tot, que ens dirigíssim parlant amb la nostra llengua a desconeguts, per si de cas. Perquè jo em pregunto: d’on ve aquest costum tan català de dirigir-nos en castellà als desconeguts o als que intuïm que venen de fora? En quin altre país passa això?

Durant aquests dos anys m’he preguntat mil vegades perquè els nostres representants polítics no van tirar endavant el mandat democràtic que havíem votat, tal i com s’havien compromès. En aquells moments el poble era al carrer i tots estàvem mentalitzats que era el moment, què va fallar? No sé si ho sabrem mai del tot, segurament com tot el què passa hi ha múltiples motius, però jo sempre he pensat que un dels motius més important, i potser el definitiu, va ser aquella por heretada que tenim tots i que els nostres representants polítics no en són una excepció.

Veient la magnífica resposta del poble català davant les sentències, m’adono que la primera batalla ja l’hem guanyada. Cadascú de nosaltres ha guanyat la batalla contra la pròpia por que havíem heretat de les experiències dels que ens han precedit. Ara ja no tenim més opció que seguir fins a aconseguir un estat propi que ens respecti els nostres drets com a ciutadans.

Vaig llegir “Un Món Feliç” d’Aldous Huxley quan anava a l’Institut i ha estat un llibre que m’ha marcat fortament. Moltes vegades penso que el tornaré a llegir, ja que moltes situacions que es donen a l’actualitat em recorden algunes de les situacions descrites en aquest llibre. Des d’aleshores m’havia quedat pendent de llegir el “1984” de George Orwell que formava part d’aquells llibres que sempre havia volgut llegir, però sempre n’hi havia que passaven davant. La situació va canviar quan fa uns mesos me’n van deixar un exemplar i aquí es va acabar l’excusa, ara em tocava llegir-lo.

Llegint el llibre he patit veient tots els paral·lelismes en situacions que vivim. El primer que em va cridar l’atenció va ser aquell interès i els esforços del poder per anar manipulant la memòria i la història, tenint molt clar que qui domina el passat domina el present. Actualment estem vivint tots els esforços de l’Estat Espanyol per fixar un relat sobre el què va passar a la tardor de 2017 i sobre el moviment independentista. Veient els esforços i recursos que hi destina, és fàcil imaginar-se que se’n poden sortir, aleshores els historiadors del futur, si volen explicar el què va passar a través de documents oficials o de la premsa espanyola, acabaran repetint totes les mentides que s’han dit.

Aquesta experiència amb aquests fets viscuts i tergiversats d’aquesta manera posa en dubte molts documents històrics que han arribat als nostres dies i que són la font de molts historiadors per explicar el nostre passat. Realment podem afirmar que el coneixem? o només coneixem aquell relat que des del poder s’ha imposat? Si a això hi afegim les cremes de llibres i arxius que s’han anat succeint en aquest país, les pèrdues de documents, com podem conèixer el nostre passat?

Un altre punt en que hi veia molts paral·lelismes amb la situació actual era en els esforços que es fan en el llibre per simplificar el llenguatge per tal que cada vegada disposem de menys paraules per poder interpretar el món i expressar-nos. Cada vegada que ho llegia em venia al cap els esforços que es fan des de l’Estat Espanyol per destruir la nostra llengua i cultura, així poder-nos anar uniformitzant i evitant la diversitat. Com més iguals siguem entre nosaltres més fàcil serà manipular-nos i controlar-nos, per això la diversitat fa tanta por als que volen mantenir el poder.

El dia 23 de març de 2012 presentàvem a la Sala Dr. Llaverias l’Assemblea Nacional Catalana a Puig-reig, la sala estava plena de gom a gom amb gent dreta pels costats. Recordo que aquell dia vam fer una crida utilitzant un poema de Vicent Andrés Estellés que han popularitzat el grup “Obrint Pas”:

No et limites a contemplar

aquestes hores que ara venen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d’un poble

unit, alegre i combatiu.

És un poema amb el que fèiem una crida a ser-hi per aconseguir la llibertat del nostre poble. Aquelles hores que havien de venir es van convertir en dies, setmanes, mesos i anys. Allà començàvem una experiència que ens ha canviat a tots, també al país en el que vivim. Hem passat d’un país amb una majoria que intentava encaixar-se a l’Estat Espanyol a un país en que la majoria no veu futur dins aquest estat i cada vegada menys.

Quan vam fer la crida ja érem molts els que no ens hi sentíem còmodes, amb els anys la incomoditat ha passat a ser majoritària i amb cada pas que l’Estat fa cap a la repressió i persecució del nostre moviment, més persones se n’allunyen.

Vam començar essent un moviment unit, alegre i combatiu, però la repressió ens ha apagat l’alegria, veure els nostres representants polítics i socials en presó preventiva durant gairebé 2 anys, les garrotades del dia 1 d’octubre, les mentides dels polítics unionistes i dels mitjans, la repressió a tantes persones per haver exercit el seu dret a la llibertat d’expressió o manifestació.

També la unitat ha anat patint al llarg d’aquests anys hem viscut atacs entre nosaltres que ens han anat debilitant, oblidant qui és l’enemic, qui ens vol destruir, qui vol que desapareguem del mapa.

Malgrat tot, seguim aquí tenint clar que no hi ha futur dins l’Estat Espanyol i que l’única sortida és aconseguir un estat per a nosaltres. Per això haurem de recuperar l’alegria malgrat la repressió, la unitat malgrat les diferències i l’esperit de combat no violent que ens ha definit fins a dia d’avui.

La crida que fèiem aquell 2012 és més actual que mai, l’experiència d’haver baixat al carrer a participar ens ha donat l’oportunitat de viure moments històrics d’una gran intensitat. Els retrocessos democràtics de l’Estat Espanyol i la seva lluita per imposar un relat ple de mentides sobre el nostre moviment i el què ha passat els darrers anys fan més necessària que mai aquesta participació i fer front al desgast que estem vivint.

Participar en la Diada d’aquest any 2019, no ha estat fàcil, ens hem hagut d’enfrontar al desànim propi i del nostre voltant. Això ha fet que molts dels que es mobilitzaven anys enrere s’han quedat a casa, per una gran diversitat de motius: desacord en les decisions polítiques dels nostres representants, en les tàctiques partidistes, desconcert dins el moviment, poca contundència en les respostes a la repressió, la percepció que durant aquests dos anys no s’ha fet res per aconseguir l’objectiu de la independència i tants motius.

Malgrat tot, la participació ha estat excepcional, tenint en compte que portem anys de mobilització contínua i massiva. Aquesta gran participació ha estat  la millor manera d’expressar-nos i de dir que la victòria no pot ser de qui utilitza la violència i la repressió per destruir les idees, la cultura i la diversitat.

Cada vegada que es crema una part del territori, no puc evitar de reviure aquell 4 de juliol de 1994 en que el foc va arribar a tantes poblacions del Bages i Berguedà. Recordo tots els mitjans de comunicació parlant del foc de Montserrat mentre veiem una columna de fum molt amenaçadora acostar-se al poble. Ens semblava impossible que fos el foc de Montserrat, no podia ser que semblés tan proper. Algú va comentar que havia començat un foc a un camp de Gargallà, però hi ha uns 15 km de distància fins a Puig-reig i el fum s’acostava cada vegada més.

Crec que deurien ser pels volts de les 3 de la tarda que vam veure les primeres flames dalt del Turó de la Senyera. Recordo les corredisses pels carrers i els nervis de tothom. Vaig anar a la Plaça per si podia fer alguna cosa i allà ens vam adonar de la difícil situació. Els bombers del poble eren a apagar el foc de Montserrat, de fet tots els efectius del país eren allà. Els mitjans de comunicació seguien sense parlar del nostre foc, d’aquell foc que estava destruint tot l’entorn i volia entrar a les nostres cases baixant molt ràpid per la carena.

Algú va dir que s’havien d’evacuar els avis de la residència i vaig anar a casa a buscar el cotxe, però feia poc que sabia conduir i el cotxe no era dièsel, per això m’ho van treure del cap. M’ha quedat molt gravada la imatge de veure a la porta de casa algunes coses per si havíem de marxar. Semblava impossible que estiguéssim vivint una cosa així en un poble de més de 4000 habitants totalment abandonats.

Aquell foc va durar gairebé una setmana, el segon dia ja vam veure mitjans aeris i terrestres. També al segon dia en van començar a parlar els mitjans de comunicació i els polítics. Aquell 4 de juliol va quedar marcat en la memòria de tots els que el vam viure i sempre que hi ha algun incendi forestal, revivim tot el què va passar.

Després de l’incendi recordo la desolació de recórrer per espais estimats convertits en cendra, aquells turons verds plens de pins totalment calcinats, tot el paisatge de la meva infantesa havia desaparegut. Recordo els mateixos comentaris que sento ara amb el foc de les Terres de l’Ebre: que si el sistema econòmic ha fet que la gent abandoni el camp, que si els boscos estan abandonats, que hem de trobar sistemes perquè això no torni a passar. Però 4 anys més tard una altra columna de fum destruïa una part important del Solsonès. Cremava uns boscos que havien sigut el consol per la pèrdua dels del meu poble, ja que aleshores jo treballava allà i cada dia els veia i recordava com eren abans de l’incendi. I altra cop els mateixos comentaris i declaracions.

I avui, més de 20 anys després, ho tornem a veure a les Terres de l’Ebre i tornem a sentir el mateix diagnosi i les mateixes declaracions. Quan aprendrem que l’equilibri territorial és important pel futur del país? Quan aprendrem que s’hi han de destinar mitjans i imaginació? Quan aprendrem que si deixem al mercat que ho reguli, el territori s’anirà despoblant per manca de feina i de serveis?

Quan fa dies que no publico res m’endinso en escrits fets abans d’obrir el bloc a veure si en trobo algun de publicable. Mentre en llegia un, em vaig adonar que em semblava com si l’hagués escrit una altra persona, de cop vaig mirar la data i vaig veure que era de principis del 2017, per tant d’abans de l’1 d’octubre. És evident que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre i la repressió patida pel nostre poble.

Recordo les sensacions abans de la tardor del 2017, eren sensacions optimistes que el moviment era imparable i cada dia érem més. En aquells moments pensava que l’únic punt feble que teníem era la tendència a la divisió de l’independentisme que sempre s’ha caracteritzat per la seva gran diversitat de visions.

Sempre he pensat que la diversitat és la nostra força, sempre he fugit de visions que tendeixen a unificar, m’agrada que cada persona es pugui expressar i ser com és en funció del seu bagatge, la seva procedència, les seves experiències. En els primers temps de l’ANC vaig dedicar aquest poema a la diversitat de l’independentisme:

La meva veritat
no és la teva

La teva veritat
no és la seva

La seva veritat
no és la de l’altre

i així, anar seguint,
unint veritats
fins arribar a un bon port
i seguir junts en la lluita
per un futur millor i en llibertat

Per això sempre m’he sentit còmoda en un moviment que unia a gent tan diversa i de tantes procedències, amb visions del món diferents, amb un nexe comú: que les coses anirien molt millor si ens podíem gestionar des d’aquí sense haver de dependre de les decisions que es prenen a Madrid. Unes decisions que, la majoria de vegades, són contràries als interessos dels habitants de Catalunya independentment de la seva identitat, procedència o ideologia.

Abans de la tardor de 2017 pensava que l’únic que ens podia parar era la divisió interna. Però la forta repressió que hem rebut amb l’empresonament i l’exili dels líders, l’aplicació del 155, la pressió dels mitjans de comunicació, ha provocat que aquelles diferències que ens feien més forts s’hagin ampliat creant enfrontaments. Per això és tan important que tornem a la unió en la diversitat, respectant cada punt de vista i cada visió, sense atacar-nos entre nosaltres.

En situacions de pressió com les que ens ha tocat viure i seguim vivint són comprensibles els errors, hem de mirar d’evitar-los, però refregar-nos-els els uns als altres només aconseguirà dividir-nos que és l’única manera de parar-nos.

Avui a Puig-reig farem un homenatge als veïns del poble que van ser deportats als camps nazis. Encara recordo la impressió que em va fer veure la llista de persones nascudes a Puig-reig en el llibre “Els catalans als camps nazis” de la Montserrrat Roig. La primera impressió va ser la de ser conscient del gran nombre de catalans que van patir l’horror nazi que apareixien al llistat del final del llibre classificats pels pobles d’origen. Després vaig buscar el meu poble i altres pobles veïns, a mesura que anava llegint la llista reconeixia a famílies properes a través dels cognoms. Això significava que persones que havien nascut, jugat i s’havien fet grans en els mateixos carrers que jo, havien acabat la seva vida tan lluny de casa i en unes condicions tan dures.

Aquesta realitat, però, es vivia de portes endins, al poble res feia pensar que alguns dels seus veïns havien hagut de viure aquestes experiències tan dures. Jo mateixa descobria aquesta realitat a través d’un llibre en una biblioteca.

Aquests dies parlant del tema amb un familiar dels homenatjats, m’explicava que hi ha una placa amb el seu nom a Prats de Motlló, però al seu poble natal no hi havia res. Finalment a Puig-reig hi haurà les llambordes daurades amb el nom de cada un dels deportats, per fer-nos conscients dels horrors dels feixismes i els totalitarismes.

Per casualitats de la vida, aquest acte a Puig-reig coincideix amb la mort als 103 anys de Neus Català, supervivent d’un d’aquests camps. També per casualitats fa poques setmanes vam tenir al poble a la Carme Martí, autora del llibre “Un Cel de Plom” sobre la vida de Neus Català. Aprofitant que l’autora era aquí em vaig comprar el llibre sense tenir molt clar si me’l llegiria. Després de llegir “K.L. Reich” de Joaquim Amat i Piniella, autor també vinculat a Puig-reig, m’havia promès que ja no llegiria res més d’aquest tema, ja que només em provocava perdre la confiança en la naturalesa humana. Amb “K.L_ Reich”, escrit un any després del seu alliberament i inspirat en les pròpies vivències, et feies molt conscient de “la internacional del sofriment” que van ser aquells camps amb persones de totes les nacionalitats sofrint juntes i de fins on som capaços d’arribar a l’hora de fer-nos mal els uns als altres.

Crec que em llegiré “Un Cel de Plom”, després d’haver vist alguns reportatges de la Neus Català on m’adono que es tracta d’una dona molt forta i m’impressiona moltíssim tot el que diu i com ho diu. La seva vida, com a supervivent, sempre va ser la de lluitar contra la ideologia que havia provocat aquells horrors i ser la veu de les que no van sobreviure per explicar-ho. El mateix motiu que va portar a Amat i Piniella a escriure el seu llibre poc temps després de sortir del camp.

Espero que aquest llibre m’ajudi també a entendre que en la naturalesa humana hi ha la força de la solidaritat, de la superació dels moments difícils i no només aquesta destrucció cap als altres. Acabaré amb una frase que va escriure en una carta un dels homenatjats avui a Puig-reig:

“ Tots tenim el bé i el mal dins nostre, som nosaltres els responsables que predomini l’un o l’altre”

Em vaig fer sòcia a mitjans dels anys 90, no recordo exactament si encara estava a la Universitat o si ja havia acabat i estava fent algunes de les primeres feines després de la carrera, però recordo que les meves finances no eren gaire bones, per això vaig optar per la quota més baixa. També recordo que era molt jove i veia l’Òmnium com una entitat amb gent molt gran i molt d’una altra època. Tot i així el principal motiu va ser fer alguna cosa a favor de la llengua i la cultura. En aquells moments el PP d’Aznar estava pujant i el PSOE feia una campanya dient que si no els votàvem a ells la dreta acabaria guanyant. També es podien llegir en els diaris de Madrid campanyes difamatòries contra la immersió lingüística utilitzant mentides per atacar la convivència lingüística del nostre país.

Pocs anys abans, encara anava a l’Institut, havia pres la decisió que a Catalunya només hi parlaria en català, a excepció d’aquelles situacions en que el meu interlocutor no m’entengués, aleshores utilitzaria alguna de les altres llengües que parlo. Aquesta decisió m’ha portat moltes experiències agradables, sobretot de persones que no estan acostumades que se’ls dirigeixin en català i que quan ho faig, ho agraeixen. Moltes vegades són persones que han vingut de fora i han fet un esforç per aprendre la llengua, però es troben que tothom se’ls dirigeix en castellà, per això quan veuen algú que els parla en català ho aprofiten per utilitzar allò que han après.

Des del moment que em vaig fer d’Òmnium, l’entitat ha anat canviant i al llarg d’aquests anys m’ha donat molts motius per seguir-ne essent sòcia i augmentar l’import de la quota per tal de donar suport encara més a allò que fan. Fa més d’un any que tenim el nostre president a la presó i el número d’associats a Òmnium només fa que créixer gràcies al testimoni i a la feina tan ben feta que fa l’entitat.

Com més avança la repressió i la mentida per tal de destruir-nos, més important és que seguim amb el nostre testimoni al costat de la llibertat, de la diversitat i de les ganes de construir que ha caracteritzat el moviment independentista. Formar part d’entitats com l’Omnium o l’ANC, mantenir la llengua, utilitzant-la i fent-la créixer, treballar pel país i la llibertat en totes les possibilitats que ens va donant la vida, solidaritzant-nos amb els que pateixen la repressió i la persecució per aquesta causa, són les eines que tenim per fer avançar el nostre somni, el nostre projecte d’un país molt millor i lluny de la repressió aleatòria a la que ara estem exposats. Fa alguns mesos vaig escriure aquest poema per expressar la importància de seguir endavant:

El nostre somni

Vam somniar un país millor
ple de llum, de vida, de llibertat.

Ens vam organitzar, coordinar, treballar
per al nostre objectiu.

Ens van agredir, amenaçar, castigar
per fer-nos enrere.

El somni, però, és tan gran
que mai el podran destruir
i el farem realitat.

A vegades un article o una entrevista ens confirma alguna idea  que fa temps que pensem o hi donem voltes, de cop allò que llegeixes et confirma allò que creus i de cop t’adones que potser no era una idea esbojarrada o que només se t’ha acudit a tu. Avui m’ha passat això arran d’una entrevista a l’autor d’un llibre: “’Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas” .

Ja fa temps que havia començat a escriure sobre el canvi en les interpretacions que fem de la realitat en els últims temps i a qui afavoria aquesta nova interpretació. En aquell moment feia un repàs partint del moment que tota la interpretació venia de la religió i que tot s’explicava a través de la voluntat de Déu, per això els governants ho eren per “la gràcia de Déu” i cadascú acceptava el seu lloc a la societat i tot el que li portava la vida era un designi diví: “Els camins del Senyor són inescrutables”.

Actualment hem canviat aquesta visió per una que explica que cada persona és responsable del seu destí, tots som lliures i tots hem de ser responsables del què ens passa. En l’actualitat algunes teories, fins i tot, responsabilitzen a la persona de les malalties que pot patir, dient que són degut a la manera que viu la vida o com es pren les coses. La majoria de llibres d’autoajuda van en aquesta direcció, per això poden ser molt perniciosos i moltes vegades les seves teories esdevenen la versió moderna del càstig diví.

Aquesta visió que tot el què li passa a un individu s’explica per la vida que porta, les decisions que va prenent (què menja, com s’enfronta als problemes, etc. ) allibera als individus que tenen més poder o millor sort del sentiment de solidaritat o empatia pel que sofreix. És una visió que amaga sistemàticament que les possibilitats que cada un de nosaltres tenim a la vida dependrà del lloc on hem nascut, de l’educació que ens han pogut donar els pares, de la família on ens hem criat, de les escoles on hem anat, dels amics de la infantesa, de la nostra pròpia naturalesa (alts, baixos, esportistes, sedentaris….) i moltes altres circumstàncies.

Si s’aconsegueix imposar el relat que la responsabilitat del què passa és fruit de les decisions que cadascú ha pres, serà un relat fàcil de mantenir, ja que les persones que no els van bé les coses disposen de pocs mitjans per posar en qüestió aquesta visió i acaben essent víctimes d’un relat que els farà sentir pitjor, ja que els responsabilitzarà de tot el què els passa.

Aquesta era una definició del poble on vaig néixer, una definició que havia sentit a casa, però també a fora i, més endavant, a persones de fora del poble que quan els deia d’on era em comentaven això: “Puig-reig és un poble sense classes socials”.

Aquesta frase venia originada per la història recent del meu poble, un poble que havia crescut gràcies a la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, amb la construcció de les colònies industrials al voltant del riu Llobregat. Això va fer que no hi haguessin famílies de tota la vida enfront de famílies nouvingudes, tots érem nouvinguts, alguns de més antic, altres més recents. Les famílies que feia més anys que vivien al poble havien arribat a finals del XIX o a principis del XX i les més recents amb la forta immigració dels 60´s i 70’s. Abans de la revolució industrial, el poble estava format per algunes cases disseminades i un nucli gairebé inexistent.

Durant els primers anys de la meva vida vaig creure que les classes socials formaven part de la història i no de la realitat. El fet d’haver nascut en un poble on la majoria de gent treballava a la fàbrica, però independentment d’on treballessin els pares i mares (a la fàbrica, a la botiga, propietaris d’alguna petita empresa o vinguessin de pagès) tots teníem la mateixa educació i anàvem a les mateixes escoles. Això ens podia fer interpretar la realitat com que tots tindríem les mateixes oportunitats en el futur.

Quan anava fent el meu camí i em plantejava que aniria a estudiar a la Universitat, em vaig començar a adonar que algunes amigues meves no s’ho podien permetre, això em creava una tristesa i un sentiment d’injustícia. Aquella ja era una època en que la forta crisi del tèxtil havia tancat la gran majoria de fàbriques del poble i moltes famílies passaven per problemes econòmics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona entre estudis i alguna primera feina que hi vaig fer, em vaig anar adonant que les classes socials eren ben reals i que en funció del barri on vivies, tenies unes oportunitat o unes altres. Existia allò tan curiós dels que vivien sobre la Diagonal i els de sota. En funció d’on naixies anaves a unes escoles i no a unes altres, et relacionaves amb un tipus de gent i no amb una altra, tenies unes possibilitats a la vida i no unes altres, per tant les classes socials si que existien i no eren una cosa que només aparegués als llibres d’història.

Aquests dies veient el judici als presos polítics i veient el nivell que està demostrant l’alta judicatura de l’Estat, encara veig més clar que aquestes persones no són allà pels seus mèrits sinó pel privilegi heretat d’haver nascut on han nascut.

Dia de vaga general a Catalunya, crec que malgrat la propaganda espanyola i que els principals sindicats no s’hi han afegit, la vaga ha estat seguida de manera molt general a tot el país. Les imatges de mobilitzacions molt multitudinàries a diferents ciutats, veure tants petits negocis que han decidit tancar per principis i la gran quantitat de persones que hem optat per fer vaga confirmen aquesta percepció.

La sensació d’aquesta vaga em connecta amb els preparatius de la Diada del 2012 en que es notava que seria molt gran, per l’adhesió de persones que no hi comptaves però que veies que s’hi anaven afegint, mentre els mitjans miraven cap a una altra banda. Va ser la primera gran Diada amb més d’un milió de manifestants.

Durant aquests anys hem tingut ocasió de viure vàries jornades per l’estil, les més potents el dia 1 i 3 d’octubre, però moltes altres jornades que en major o en menor mesura notes l’adhesió multitudinària de molta gent diversa. Es tracta de mobilitzacions que superen les previsions dels mitjans o dels mateixos polítics, fins i tot de l’organització, són mobilitzacions que surten de la gent, de cada un dels participants que per convicció decidim prendre-hi part. És per això que sobta tant sentir els relats que s’intenten imposar des d’Espanya, uns relats que volen fer creure que tot surt d’uns líders que criden a la mobilització i que ara s’asseuen al banc dels acusats, uns relats que no s’aguanten per enlloc quan vius aquesta realitat que avui vivim.

Una vaga general sense l’adhesió dels principals sindicats i amb un seguiment tan important, amb unes mobilitzacions tan multitudinàries, indiquen que la gent superem les estructures que fins ara han definit el sistema en el que hem viscut. Que cadascú de nosaltres opta per prendre part a la mobilització, per unes conviccions profundes que ens fan deixar la comoditat de la nostra vida quotidiana per sortir al carrer, per coordinar-nos amb l’objectiu de millorar la societat en la que vivim.

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo:

L’editorial de Vicent Partal del dia 30 de desembre es referia a la interpretació del Messies que va tenir lloc davant la presó de Lledoners el dia abans, com la manera d’acabar bé un any difícil. Quan vaig llegir l’editorial la vaig relacionar de seguida amb el magnífic relat que va fer Stefan Zweig en el seu llibre “Moments estel·lars de la humanitat” sobre com Händel havia escrit aquesta obra.

En el capítol. “La Resurrecció de Georg Friedrich Händel”, ens narra com l’arribada d’un paquet amb uns poemes provoca que es dispari la seva inspiració, després d’un llarg període d’abatiment, menjat pels deutes i la falta d’inspiració. Aquells poemes comencen parlant de consol (“Confort ye”), que és el que ell necessita després d’aquell període. Cada poema li inspira la melodia i les notes que ha d’anar escrivint, és per això que es passa 3 setmanes escrivint. D’aquella resurrecció en surt aquesta gran obra que ens parla del triomf de la llum sobre la foscor.

L’editorial portava el títol de: “Händel, o com acabar bé un any difícil” i realment el 2018 ha estat un any de caminar a les fosques, com diu un dels poemes musicats per Händel. Després de la foscor que ha significat tot el 2018, ja seria l’hora que esclati la llum i que avancem cap al nostre objectiu.

Després de llegir l’editorial, em vaig animar i vaig pensar que potser sí, que l’esclat de música davant la presó de Lledoners era l’inici d’aquella llum que tanta falta ens fa en aquests moments de foscor. Però hem tornat a la rutina i a les nostres disputes internes, de manera que a vegades, sembla que oblidem per què ha passat tot el què ha passat, per què hi ha unes persones tancades a la presó, per què la repressió de l’Estat cada vegada és més arbitrària, per què els polítics que hem votat no poden governar, per què cada vegada venen més amenaces de l’Estat Espanyol. Tot això passa perquè volen destruir un moviment totalment pacífic i democràtic que es va creure que sense violència es podia parlar de tot i que l’Estat no se saltaria les seves pròpies lleis per tal de sotmetre’ns.

No sé quan esclatarà la llum que ens allunyi de tanta foscor que ens envolta. L’únic que sé, és que barallant-nos entre nosaltres, comprant el relat que ens venen els mitjans i rebaixant les reivindicacions, ens allunyem del camí que ens pot portar a la llibertat i amb ella a la democràcia vertadera i la justícia. Ens hi estem jugant massa per destinar energies a fer-nos mal entre nosaltres, hem de guardar totes les energies per aconseguir el nostre objectiu.

No és estrany que per aquestes dates fem un balanç de la nostra vida intentant aixecar la mirada del nostre dia a dia per tal de veure-la en perspectiva i fer-nos una visió més general. Hi ha dates a l’any que porten a aquest tipus de reflexions i al final d’un any amb l’inici d’un altre és un moment propici. És per això que la humanitat té la tendència a celebrar aquests moments amb una sèrie de rituals que varien segons la cultura, però que en essència són semblants.

En els primers anys de la vida, aquestes dates estan plenes d’il·lusió, encara no ens hem desencantat de la màgia del món i aquests dies ens confirmen aquesta màgia. Quan anem creixent el record d’aquesta il·lusió junt amb algunes pèrdues que anem tenint ens poden portar a viure aquestes dates amb una certa tristesa o enyorança, però això forma part del nostre camí cap a la maduresa. Saber encarar aquesta nostàlgia per la il·lusió del passat i trobar noves il·lusions en el camí acabarà essent la millor manera de transitar per la vida.

Si mirem enrere trobarem Festes de Nadal, alegres i de tristes, però en totes hi ha aquella parada que tan necessitem de reflexió, d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn. Les Festes que han estat alegres i que han significat un retrobament ens han omplert d’energia per afrontar un any més. Les que han estat tristes fruit moltes vegades d’una pèrdua, han significat un pas necessari per anar-la superant, trobant mecanismes per fer-hi front.

Quan parlo de Festes de Nadal tristes no puc deixar de pensar amb les famílies dels presos polítics, dels exiliats i represaliats, tampoc en totes aquelles persones que sé que han viscut un any amb pèrdues. Desitjo a tothom que l’any vinent sigui molt millor i ho vull fer amb aquest poema que vaig escriure sobre les trobades i les pèrdues que ens va portant la vida:

Les pèrdues de la vida

La vida és un reguitzell de pèrdues,
també és, però, un seguit de trobades.

Que el dol de la pèrdua,
no enterboleixi
l’alegria de la trobada.

Mireia Canal Cabanas

La idea que la poesia és el contrari de la dictadura és una idea potent que contraposa la llibertat de la persona respecte al control total del sistema. La poesia ens fa lliures a cada un de nosaltres, ens permet ser diferents i respectar la diferència de l’altre abraçant-lo com a germà. Això davant la uniformització que pretén la dictadura és una idea potent que no recordo on la vaig llegir i que ja fa dies que no para de donar voltes al meu cap. I més ara veient el què ha passat a Andalusia, on han tornat a matar a Lorca i a tots els seus poetes. Un fenomen que no és exclusiu d’Andalusia, sinó que cada dia va creixent arreu.

En una entrevista al poeta Joan Margarit explica que per ell la poesia és la seva manera d’estimar als que no coneix i que cadascú ha de trobar la seva manera. I és veritat que quan connectem amb una poesia, de cop estem connectant amb algú que ni tan sols coneixem o que ha viscut molt abans o molt lluny de nosaltres.

Per això són tan perillosos aquests moviments que escampen la negació de l’altre i la uniformització, que volen destruir la diferència. Si ens desconnectem de nosaltres mateixos d’allò que ens configura com som, perdem aquest potencial d’estimació i de connexió cap als altres. Les persones que s’afegeixen a aquests moviments acostumen a ser persones que han desconnectat d’elles mateixes a favor d’una uniformitat, per això odien tant al diferent, al que no s’adapta a aquesta uniformitat.

Sempre em posicionaré al costat de la poesia ja que és el contrari de la dictadura, igual que ho són totes les formes de creació que tenim. Per mi, escriure aquest bloc és una manera també de connectar amb persones que fa temps que no veig, que estan lluny o que fins i tot no conec personalment. També és una manera d’estimar quan comparteixo algun dels poemes que he anat escrivint al llarg dels anys. Però avui vull compartir un poema que no és meu, és de l’admiradíssim Miquel Martí i Pol. Es tracta d’un poema que m’està venint molt al cap en aquests moments que vivim i que, per desgràcia, és de gran actualitat:

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites són escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.
–
Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura,
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.
–
Quan els paladins de la lluita
fan volejar els estandards de l’honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.
–
Quan els patriarques de la virtut
es planyen de la manca de tendresa,
ja cal que us amagueu ben amagats:
de tot arreu us plouran anatemes.
–
I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?