5 de març de 2013
General
1 comentari

SENSE PREÀMBULS NI IMPORTÀNCIA

Vull dir que no tinc ganes de parlar del passat imperfecte. Em resulta massa difícil  de desenrotllar,com aquells flocs de fil fí de cotó blanc que feia servir
la Carme per aquells sobre taules tan bonics.

 

De manera que no hi ha preàmbul.
Ni importància en el que realment volia dir: Avui he doblat el recorrgut del meu passeig. Un passeig el qual tothom em diu que hauria de fer cada dia. I jo, tossut,
m’estic a casa 9 de cada 10 dies. Com a molt recorro l’ampla vorera, fet i fet 200 metres per sota  les troanes més aviat tristes, que quan jo vaig néixer ja hi eren.

Però avui m´he vist en cor de seguir per la vorera plana que continua després dels arbres i he doblat ben bé el meu recorregut.

Ja ho veieu, cap importància. Si de cas, esmentaria que aquesta proesa de les extremitats inferiors hagi pogut repercutir  no sé on, que ha activat aquests minuts
les superiors per escriure aquestes ratlles.

Si més no, com a fe de vida.

  1. Gràcies per la fe de vida. Tots els passats són imperfectes. Les teves extremitats són vives i el teu cor batega sota les troanes – no coneixia la paraula – i això sovint és un acte heroic, com desenrotllar ferides i albirar ports que vam imaginar segurs i després no tenien ni un trist norai. M’ha agradat la teva fe de vida, tot i que l’he vista quasi un any més tard que tu la llancessis a la mar, estimat nàufrag. Desitjo que sigui plenament vigent. Si t’abelleix fes-m’ho saber.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!