25 de setembre de 2009
General
1 comentari

TARDOR

Fa pocs dies en aquest mateix bloc una amiga molt amiga m’insinuava si no seria adient que escrivís unes paraules sobre la tardor que acabàvem d’estrenar i suposo que alhora pretenia que aquest bloc no tingués tantes fulles en blanc com té darrerament.

El que passa és que quan sento la paraula tardor automàticamente n’apareix una altra, quasibé sinònima: decadència. I aquí sí que la matem. Em ve com un calfred perquè darrerament, em penso, que observo en excés les coses decadents.
Això no opta, però, perquè tinguem aquí quasibé instal·lada del tot aquesta estació (saison) diuen els francesos, amb tota la seva coloració i bellesa. La tardor incideix sobre tota la terra i el que s´hi mou però, especialment, la percebem a través dels canvis cromàtics que es produeïxen en en la botànica. Les espècies de fulla caduca barrejadas en els grans boscos de coníferes donen aquelles taques de color vermellós, de rovell,marronós, que ens apar la millor tela d’un Vayreda.

Però també, dies curts, claror i cel grisos, silencis accentuats, records.No pas tots els records de les meves tardors em porten la melaconia i la sensació de decadència. Diurant els meus anys joves vaig recórrer manta vegada les nostres muntanyes i en aquella alegria no hi degué pas influir cap pinzellada de tristesa tardoral. És més, tinc força més recent en la memòria un dia de novembre de núvols alts i boira baixa que va resultar esplendorós com les primaveres.

Malgrat tot la tardor és una decadència. Farem excepció de la naturalesa botànica, arbres, herbes i matolls de fulla caduca o mort absoluta, excepte les arrels. Davant de casa meva hi tinc els turons de la serra de les Torretes. Pinar, i entremig alguna petita colònia de roures que amb les fulles ja ben seques, no pas de color notable, quan mel’s miro des de casa em fan l’ullet i em sembla que, si poguessin, em dirien no t’amoïnis, l’any que ve tornarem. Cosa que jo no els puc pas dir.

A veure si un dia d’aquest trobo la manera d’arribar-me a la faldd de la cara nord de Montserrat on s’hi veuen aquells colors tan esplèndits de les fulles de les blades i els aurons que, ja ho deiem, van morint fins l’any vinent.

  1. Me vas veure venir en això de les fulles en blanc. A més, sabia que m’agradaria veure la tardor que tu veus: el rovell, el marró, el vermell i les reflexions que els acompanyen… silencis accentuats, decadència de forces, malenconia, però com tu també dius, la llum més escassa que es gaudeix a les totes, els records de tardors magnífiques quan te menjaves la muntanya i el bosc, algun dia de boires baixes esplendorós. Nosaltres en diem la primavera de l’hivern a la tardor. Ah! he après una paraula que no sabia: blada. A mi la tardor també me duu accents de pèrdua i un pòsit de tristor, però els crepuscles, les pluges generoses, els dies clars – quan els fa –  i les fulles, tant als arbres com en terra me ténen el cor robat. Si vas a la falda de la cara nord de Montserrat vull que ens ho expliquis. Gràcies per ‘picar’

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!