Músics a Palestina

Cròniques d'una brigada musical

9 d'agost de 2010
General
0 comentaris

FREE DAY I LA MUNTANYA DELS SAMARITANS

Hui teníem el matí lliure i s’ha
notat en l’hora en què s’ha despertat la família. A les 11 ens hem
llevat els més matiners i hem anat a buscar l’esmorzar amb el
cotxe de Joujou, amo de la casa on ens quedem ací i excepcional
amfitrió a Nablus. En Joujou és un encantador palestí amb qui
hem compartit més d’una animadíssima sobretaula i que, pel què es
veu, ,és més roig que la bandera de la Xina, cosa que evidentment
ens encanta. Després de comprar el primer àpat del dia, des de dins
del cotxe ens ha ensenyat el solar on abans estava la seua antiga
casa i ens ha explicat una de les tantes tristes històries
ocorregudes ací durant el que s’ha anomenat la segona intifada.
Resulta que en una casa pròxima a la què ens quedem, una dona va
ser assassinada per les bales israelianes mentre cuinava i el seu
cadàver es va haver de mantindre en una habitació durant tres
dies, per la impossibilitat de treure-la d’allí a causa de la
brutalitat i la perseverància dels atacs. Al carrer hi havia un
petit monument que la recordava. Pels voltants hi havia més
monuments com aquest. En Joujou opina que el pitjor no és morir sinó
quedar-se ací mutilat, desesperat, en estat de xoc, dolgut o
simplement enrabiat per la mort d’algú estimat i per la situació.
Tot això em fa pensar que la imatge que ens han volgut vendre d’un
poble palestí exaltat, integrista i armat fins a les dents, a més
de ser una exageració i una mentida propagada pels mitjans
occidentals, no resulta gens incomprensible si tenim en compte el què
han viscut sota la ocupació israeliana. Si vegereu el que estem
vegent nosaltres, coneixerieu millor els motius reals que et poden
portar a empunyar una arma. Si el fet de empunyar-la porta a la
resolució del conflicte o no ja és una altra història que crec que
els palestins també s’estan començant a plantejar. El que està
clar és que després de contar-nos el que vos dia unes línies
amunt, el Joujou ha tret el seu somriure per enèssima volta i que el
poble palestí s’ha fet dur a base d’hòsties. Com diu la cançó:”
la vida es dura i nosotros mas”.

 

Canviant de tema, hui hem fet un
dinar “especial”. Després de la sobredosi de falafel,
hummus,kebab, i cogombrets avinagrats( no em malinterpreteu, estan
boníssims, però una miqueta de varietat s’agraeix) que ens hem
fotut, a la penya li apetia fer una cosa més pròxima als nostres
costums culinaris. Així que ens hem posat les piles i ens hem menjat
un plat de pasta a la bolonyessa i dues truites de creïlles. Gràcies
Joan Marc i Pau Atv.

 

 

Ara vos explicaré el plat fort de la
jornada. Realment no sé com definir-lo. Per la vesprada hem anat a
visitar la comunitat dels Samaritans.La primera imatge que ens hem
trobat ha sigut un coló fent “footing” amb una
metralladora penjada del coll!! Una altra mostra de psicosi
israeliana. Vos he d’advertir que la informació que vos donaré ara
no és en absolut exhaustiva i que millor seria que recorrereu a la
enciclopèdia o a qualsevol font d’informació més fiable que jo.
Vos explicaré el que ens ha explicat un dels seus membres en una
xarrada al museu de la comunitat. Els Samaritans són la comunitat
més reduïda del món, amb només 700 membres, la meitat viuen a
prop de Tel-Aviv i l’altra meitat viuen ací, en una de les muntanyes
que rodegen Nablus.Els seus orígens es remunten a l’època bíblica
i , malgrat que pensàvem que eren una branca dins del judaisme, es
consideren israelians però no jueus. Però no israelians de l’estat
d’Israel actual sinó que formen part de les 12 tribus bíbliques de
la terra d’Israel. Malgrat això, comparteixen certes tradicions i
simbologia amb la religió jueva. Són una societat totalment
endogàmica i a cada membre se li assigna una parella només naix. La
tria la realitza, a través d’unes càbales, el guia espiritual de la
secta prenent com a referència el nom dels individus en qüestió.
Ens ha explicat que ara les coses estan canviant i es poden casar amb
algu aliè al seu credo, sempre que es convertisca, clar. Tenen un
calendari propi i disposen d’una mena de quadres sagrats amb una
espècie d’arbres genealògics de tota la humanitat, segons els
quals, ells mateixos i la resta del món som descendents de “Saad”,
tercer fill d’Adan i Eva, germà de Cain i Abel. Tota l’explicació
m’estava resultant una miqueta delirant i m’ha recordat que no
estaria de més llegir l’ antic i el nou testament per rebatre amb
propietat les mentides que , per a mi, van associades a qualsevol
tipus de religió. Tinc moltíssima més informació apuntada en la
llibreta però no vull fer-me pesat i vos convide una altra volta a
que,si esteu interessats,en busqueu pel vostre conte. Caldria aclarir
que els Samaritans parlen àrab i es senten palestins, encara que el
seu territori està dins del control exclusiu de les autoritats
israelianes, i que estan rodejats , a una banda , per un assentament
de colons amb qui no tenen molt bona relació i a l’altra, per una
base militar israeliana. Per cert, quan hem entrat al territori
samarità ens han demanat el passaport al checkpoint d’entrada i sels
han quedat allí fins que hem eixit. Realment és interessant el tema
dels samaritans però des de la meua perspectiva d’ateu declarat i
convençut era difícil d’empassar. La perplexitat, fruït de la
nostra ignorància, ha desembocat en certes dosis d’humor mentre la
brigada es fea les birres després de la xarrada. En acabar- les hem
baixat de la muntanya i hem fet el que no vam fer ahir: jugar un
partidet de futbol. Brigada de musics F.C vs Nablus people. Ara si
que, com que soc un poc apàtrida, puc dir que soc de Nablus.

 

Per acabar, vos enganyaria si vos
diguera que no tinc una miqueta d’enyorança de fer-me una cassalleta
amb els amics d’allà o d’anar a les berbenes dels pobles, però em
quede amb la família que estem creant ací a base de música i
política i amb la dignitat d’un poble, el palestí, que resisteix
com pot els atacs d’un estat malalt de racisme i de prepotència.

 

Salut i un bes fort a la nostra
genteta i a tots els que seguiu les nostres aventures pel blog.

 

Recordeu que al flickr de La Gossa Sorda podeu veure les fotos que anem fent durant aquests dies!

 

Arnau G.S.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!