Miranda

Obra Cultural Balear de Formentera

18 de gener de 2013
0 comentaris

VILLANGÓMEZ I FORMENTERA I. El veí del meu replà

Amb el canvi d’any hem entrat en un any de celebracions: l’Any Villangómez, sobre el qual es va parlar també en un apunt anterior. Fa tot just una setmana es presentava el gruix de les activitats que es preparaven des de les institucions per retre homenatge al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1989 (clicau i llegiu-ne la ressenya al Diari de Balears). Paral·lelament, sorgien ací i allà iniciatives curioses com el bloc dedicat a l’escriptor eivissenc Marià Villangómez i Llobet , on es pot trobar de tot: ressenyes de premsa, fragments dels seus escrits, apunts crítics, llistats de poemes musicats, etc.
Enmig de tantes evocacions de la seva figura no puc escapar-me de la meva pròpia experiència amb un escriptor venerable que vaig conèixer fugaçment, quan va ser veí del meu replà, a Vila, durant el curs 1991-92.

Era el primer curs acadèmic en què vaig treballar de professor de Llengua Catalana, a Eivissa, a l’institut de sa Blanca Dona. Vaig haver de buscar pis per a mi sol, ja que em contractaren quan el curs ja havia començat, entrat octubre. Algú em facilità les senyes i aviat vaig tancar l’arrendament d’un piset nou, d’una sola habitació, al carrer de Joan Pereyra i Morante, a prop de l’antiga plaça de bous de Vila. Segurament la majoria dels llogaters no voldrien tenir el propietari a prop, però en això també era jo una excepció: Marià Villangómez vivia davant mateix de la meva porta, i a casa seva vam signar el contracte (“El redactarem en castellà, ja que l’imprès també hi està”, em va dir).
Pels mateixos dies em va obsequiar amb dos exemplars dels seus llibres: la segona edició, de 1978 i ja signada per ell, del Curs d’iniciació a la llengua i Alguns escrits sobre les Pitiüses (1981). Me’ls va dedicar sense que li ho demanàs i em va convidar a anar-lo a visitar quan volgués.
Jo aprofitava les setmanes en què tocava pagar-li el lloguer (28.000 pessetes al mes) per encetar algun tema de conversa relacionat amb la llengua i la literatura. Un cop, recordo que li vaig demanar si em deixava consultar la Gran Enciclopèdia Catalana i em va deixar passar més endins del saló on acostumava a rebre’m. A les parets i al mobiliari vaig reconèixer l’escriptori i alguns quadres amb els quals s’havia fotografiat en algunes de les fotos més divulgades.
Un altre dia parlàrem sobre quin havia de ser el gentilici per als habitants de Formentera: “formenterer-a” o “formenter-a”? A Villangómez no li agradava la forma “formenter”, perquè el seu femení, “formentera” es podria confondre amb el nom de l’illa. I és que Marià Villangómez seguia sovint el criteri estètic a l’hora de decantar-se per una determinada solució ortogràfica. En el cas, per exemple, de la combinació de la preposició composta “des de” amb l’article salat masculí “es”, era partidari d’usar un apòstrof no normatiu: “des d’es”, en lloc de “des des”, ja que aquesta darrera opció li resultava desagradable a l’hora de ser llegida.
Aquell mateix curs, amb uns alumnes de l’institut de sa Blanca Dona que cursaven una assignatura optativa de Processos de Comunicació, li férem una entrevista que enregistràrem i que havia de formar part d’un documental, com a veu en off. El documental no l’acabàrem, però l’entrevista l’he guardada fins fa molt poc, fins que l’he cedida a l’Institut d’Estudis Eivissencs perquè formi part del Llegat Villangómez que allí custodien.
Durant tot aquell curs vaig pensar que a Marià Villangómez li queia en una certa gràcia tenir un veí formenter (o formenterer). Em va tractar sempre amb molta amabilitat i correcció. En una ocasió anàrem a un altre pis seu a la via Púnica, per recollir un calefactor. Sovint el saludava quan passava per davant del finestral de la cafeteria “Bo i bé”, on solia berenar d’un panet blanc torrat amb oli.
En aquells primers mesos de viure la professió d’ensenyar, jo enyorava bastant la vida al pati dels tarongers de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Però aquesta mancança me la compensaven dues coses: una, haver trobat feina tot just havia acabat la carrera; l’altra, viure porta a porta amb un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
En juny de 1992 vaig deixar aquell piset. Després de l’estiu vaig viure en un altre lloc de la ciutat de Vila. Participava sovint en actes culturals i artístics i en ells coincidia a vegades amb en Marià Villangómez, amb qui intercanviava anècdotes o impressions. No gaires, perquè era una persona molt sol·licitada i al seu voltant s’enremolinaven amics i coneguts d’arreu d’Eivissa i, és clar, havia de tenir per a tots un bocinet de la seva conversa pausada i precisa.
El curs 1993-94 va ser el darrer en què vaig ensenyar a Eivissa i no vaig tornar a parlar amb en Marià Villangómez fins 1999. Era el primer any que jo feia feina a l’institut Marc Ferrer de Formentera i els meus alumnes de 4t ESO havien llegit el drama Les germanes captives. Bé, de fet l’havia llegit jo tot sencer en veu alta a classe, i als alumnes els havia entusiasmat tant que alguns d’ells van tenir la iniciativa de fer arribar a l’autor les seves impressions sobre l’obra. Unes setmanes més tard, va trucar a l’institut demanant per mi, per agrair-nos la carta que li havíem fet arribar i per disculpar-se de no respondre’ns per escrit, ja que la seva vista i salut era ja precària.
Degué ser l’any 2000 que vaig parlar amb ell per darrera vegada, també per telèfon. En aquesta ocasió em trucà la persona que tenia cura d’ell, i em passà la trucada. Jo li havia demanat per escrit permís per titular una obreta de teatre meva (que s’havia representat i estava a punt d’editar-se), amb un vers d’una versió de poesia seva: Eren pesants, els gots. M’hi va autoritzar, agraint que es fes constar la seva autoria de la traducció del poemet “Els gots” del poeta andalusí medieval Al-Sabbini. La conversa no va durar gaire, però tenguérem temps de parlar sobre el teatre, sobre l’escriptura de teatre. Recordo una frase seva: “el teatre és viciós, molt viciós”.
En els anys en què vaig treballar a Eivissa i en els anys posteriors vaig conèixer molta gent del que podríem anomenar “món de la cultura”: poetes, pintors, investigadors, filòlegs, professors, cantautors, editors… Els seus noms? Bernat Joan, Jean Serra, Joan Marí Cardona, Josep Marí, Joan Murenu, Enric Ribes, Antoni Cardona, Manel Marí, Felip Cirer, etc. En tots ells la figura de Marià Villangómez havia estat una mena de referent, en mesures molt diverses i en circumstàncies variades. També vaig conèixer el seu germà, Alexandre Villangómez, rapsode i amant del teatre. Qualsevol d’ells revivia amb espontaneïtat anècdotes i vivències al costat de Marià, especialment compartint activitats al si de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Vaig saber més endavant que al pis de Villangómez s’hi treballava en la correcció de textos i en altres afers relacionats amb les publicacions de l’IEE.
Moltes vegades m’he preguntat si no vaig desaprofitar aquella proximitat, aquella disponibilitat de Marià Villangómez. El cas és que les meves prioritats apuntaven aleshores en altres direccions. Jean Serra i Felip Cirer han publicat, fins i tot, reculls d’anotacions dels seus diaris personals en les quals es reflecteix aquest estret contacte amb Villangómez. Jo només tenc les escasses vivències que he aconseguit reunir en aquesta ressenya, que no ocuparien més de dues pàgines.
Tanmateix, aquells mesos em varen servir per consolidar l’obra de Marià Villangómez com a obra referencial en la meva subjectiva i personalíssima escala de valors. No va fer falta gaire cosa més per orientar la meva curiositat cap a la figura d’aquest mestre.
Com deia al començament, l’Any Villangómez m’ha remogut aquests records i he decidit que valia la pena compartir-los, des de Formentera. No seran els únics. Gràcies.

Vicent Ferrer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!