Miranda

Obra Cultural Balear de Formentera

27 de gener de 2013
0 comentaris

VILLANGÓMEZ I FORMENTERA II. El poeta de lluny

En un apunt anterior evocava els mesos en què vaig conèixer personalment Marià Villangómez, a Eivissa, l’any 1991. Ara bé, abans ja l’havia conegut com a protagonista d’alguns actes, dels quals formava jo part com a públic.
L’any 1987, Villangómez participà en la Setmana Universitària que organitzava cada estiu Pius Tur Mayans. Vaig aconseguir sortir un poc més prest de l’habitual del taller on treballava reparant bicicletes, per poder-me dutxar abans d’anar a Sant Francesc, on Marià Villangómez feia una lectura dels seus poemes, a l’església.

Indubtablement, l’interès per assistir a l’acte venia motivat per un coneixement i una admiració prèvia. Del contrari, el més segur és que, en sortir de la feina, me n’hagués anat a fer unes herbes amb gel a la Fonda Pepe, que era el que acostumava a fer aquell estiu.
Ara bé, per més que m’hi esforç no sé recordar exactament quin havia estat l’origen de la meva curiositat envers la figura de Villangómez. Probablement seria, aquesta, el fruit d’una diversitat d’estímuls absorbits, conscientment o inconscintment al llarg dels anys. Potser el fet que al meu primer curs de Secundària, el professor de català, Vicent Serra Ferrer “Blai”, ens hagués programat la lectura de L’any en estampes havia tengut alguna cosa a veure. També hi hauria contribuït la lectura més o menys regular d’una revista que ha acabat sent injustament maltractada o ignorada pels cenacles culturals progressistes de les Pitiüses: Es Vedrà i es Vedranell. Aquesta publicació, impulsada des del Partit Socialista de les Illes Balears i editada per Antoni Costa Bonet (a qui devem, des dels mateixos anys i fins l’actualitat el mèrit d’haver editat l’obra teatral de Villangómez), contenia, a banda de les cròniques mensuals d’actualitat sobre l’activitat institucional d’un partit que aleshores tenia una clara vocació insularista i social i des de les files del qual no es qüestionava la identitat cultural catalana de les Illes, abundants articles de divulgació cultural i creació literària. Entre aquestes col·laboracions també vaig conèixer Villangómez.
Record que la lectura de poemes a l’església de Sant Francesc em va resultar fascinant. Sobretot, la lectura i el comentari d’un poemet del seu llibre Els dies, aquell que comença…
Avança el gos obscur
de la nit (…)
Anys més tard, Villangómez va aplegar el text d’aquesta lectura-dissertació en el recull Parlar i escriure (Barcelona: Columna, 1994). Es pot trobar a les pàgines 174-178. Inclou el comentari esmentat sobre el poemet “Crepuscle”.
Un parell d’anys abans, el 1985, s’havia commemorat a les Pitiüses el 750è aniversari de la Conquesta Catalana d’Eivissa i Formentera. Un dels actes més rellevants d’aquesta efemèride va ser la reunificació del grup UC, que va fer 2 concerts, un a Formentera, crec que per Sant Jaume, i un altre al cinema Cartago, a Eivissa, amb els tres membres històrics d’aquesta formació musical: Victorí Planells, Joan Murenu i Isidor Marí. El cas és que entre les cançons noves inclogueren el poema “Formentera”, que més endavant, el 1992, seria editat en versió d’estudi al disc Camins de migjorn, d’UC, quan aquesta formació, això sí, va renéixer integrada només per Victorí Planells i Joan Murenu.
En el curs acadèmic 1987-88, quan jo feia segon de Filologia Catalana, no em va costar cap esforç convèncer el professor de Literatura Catalana Contemporània I, Enric Gallén, que em deixàs elaborar el preceptiu treball de curs sobre el poemari de Villangómez La miranda. Vaig dedicar a aquest treball quasi tot el període nadalenc del curs, durant les vacances a Formentera, i em va servir per endinsar-me en la bibliografia existent sobre aquest autor, en especial el número de la revista Eivissa dedicat a la seva figura, que aporta un panorama molt complet de les diferents perspectives des d’on s’estudia i s’interpreta la seva obra.
I va ser també, en el context universitari, quan un matí al pati dels tarongers de la Facultat de Filologia, en el mes de maig de 1989, vaig llegir al diari Avui que Marià Villangómez havia estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix matí vaig començar a fer trucades telefòniques amunt i avall per assegurar-me que podia assistir a la cerimònia de recepció del premi. Això ho interpreto, quasi vint-i-cinc anys més tard, com la prova que aleshores ja s’havia consolidat en mi la fascinació per l’obra de Marià Villangómez.
Vaig anar-hi, al Palau Dalmases, on s’entregava el guardó. Recentment he trobat un un recull de retalls de premsa sobre la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Marià Villangómez.
Com he dit al principi, un caramull de petits estímuls que, en conjunt, inclinaren la meva curiositat i la meva admiració cap a una obra que, enguany, toca donar a conèixer de nou.

Vicent Ferrer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!