La dreta i el relat guanyador

A mesura que avança la setmana tenim més detalls de com s’està bastint la llista que aglutina OMNIUM, ANC, CDC, ERC, i altres formacions de menor rellevància. Ara ja sabem que serà Raül Romeva qui encapçalarà la llista, seguit de Carme Forcadell i de Muriel Casals. Els números quatre i cinc es reserven per Artur Mas i Oriol Junqueras. En calent, aquests noms i la forma que està agafant la llista sembla que tornen a generar il·lusió entre la ciutadania. Certament, després de fer el préssec des del 9 de novembre, el relat del President Mas ha vençut i avança. Aquest és el fet que em fascina. Com pot ser que la dreta -no només al nostre país- sempre faci valer el seu relat com l’únic bo possible? Em costa d’entendre, encara que la història n’està ple d’exemples que demostren la capacitat de persuadir -o en el majoria dels casos atemorir- els ciutadans per tal de que comprin el seu relat.

Com a català i encara que aquesta llista no tindrà el meu vot, m’alegro que l’articulació d’aquesta llista sigui una nova dosi d’energia per molta gent que els engresca una vegada més a lluitar per la constitució de la República Catalana. Però com pot ser que una proposta que tenia el suport de la CUP i ERC, i també d’OMNIUM i ANC, almenys així ho semblava i s’havia publicat el passat cap de setmana, es descompon a la primera de canvi i desapareix? Per més que els mitjans de comunicació a través dels articulistes i opinadors de la dreta s’hagin dedicat un cap de setmana sencer a buscar debilitats existents o inventades d’aquesta proposta, l’esquerra hauria de tenir prou força i intel·ligència per fer el mateix; generar un estat d’opinió favorable al seu posicionament. I això no s’ha vist. Les organitzacions que s’ubiquen a l’esquerra han sabut generar mobilització i opinió favorables a la independència de Catalunya (no encara dels Països Catalans), però qui recull els fruits de forma desproporcionada és la dreta. Aquesta afirmació que acabo de fer molesta a molta gent que se sent d’esquerres amb l’argument que això no va de dretes ni d’esquerres, sinó que va de guanyar la llibertat. Jo no ho comparteixo i penso que és una demostració que el relat de la dreta gairebé sempre guanya.

Per què no és vàlida l’opció d’anar totes les formacions pel seu compte amb uns punts en comú que marquin el camí en cas de victòria? Perquè no és vàlida l’opció de llista sense polítics per fer el que s’assembla més al referèndum que no ens deixen fer? Totes les opcions tenen prou elements positius per generar un argumentari potent en la seva defensa.

Començar un nou país amb l’esquerra gairebé transparent no serà gratuït. Les bases seran les que la dreta es preocupa de posar i canviar-les no serà fàcil, per això treballen tant i defensen la seva posició amb tanta vehemència.

Dit això, hem de ser positius. En Raül Romeva és un gran encert com a cap de llista. Havia estat un eurodiputat per ICV amb un bagatge de treball demostrat, i està ben valorat per una àmplia majoria de catalans, fins i tot dels que no estan convençuts de la independència. Aquests són la clau. Tanmateix, per després del 27 de setembre tornar a investir a Mas de President tinc la sensació que es transmet la imatge de llista decorat, però si serveix per atraure electors que la CUP no hi arriba, fantàstic.

En tot cas, esperem que el 28 de setembre i següents, no siguin un dia normal com ho va ser el 10 de novembre. I per altre banda, la gent que ens considerem d’esquerres hauríem de reflexionar sobre el perquè ens és tant difícil tenir victòries polítiques. Sent majoria social, no ens podem permetre el luxe de no saber fer valer el nostre relat. Per què el teníem no?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

  1. El meu cas concret, per si serveix d’alguna cosa. Abans, deixo dit que, fora d’una rara excepció de primeríssima joventut en unes eleccions locals, sempre he votat partits d’esquerres.

    Quan es feien les consultes populars del 2009, em sembla que va ser a Vic que es va fer un acte unitari amb tothom, des de la CUP fins a CiU. Vaig llegir la notícia amb emoció i des d’aquell dia sempre he tingut clar que volia viure allò, que a mi un míting amb tots els independentistes plegats em tocava la fibra profundíssimament i m’il·lusionava. Que allò era especial. Tres candidatures independentistes, malgrat que pogués entendre clarament els arguments dels qui les defensaven, no em feien ni fred ni calor.

    També entenia perfectament la idea de la llista sense polítics i les eleccions constituents gairebé immediates. Però de seguida vaig pensar que la seguretat d’unes altres eleccions al cap de tres mesos feia desaparèixer, almenys en part, la màgia de les del 27 de setembre. I que, a sobre, podia arribar a passar que guanyéssim les eleccions del setembre i que, en canvi, perdéssim les segones. I aleshores què?

    A més, no volia que no hi hagués polítics. A mi els polítics no em molesten gens i també em semblava que a l’estranger no s’hauria entès gaire el bandejament dels qui han liderat el procés des del front polític, començant pel president, que ho és perquè la gent el va votar.

    La proposta d’ara m’agrada, vingui d’on vingui. La il·lusió i vitalitat que ara sento no la sentia des de feia mesos. I crec que a la llista hi haurà prou esquerrans perquè no es pugui considerar de dretes. I m’hauria agradat que la CUP hi fos. M’hauria agradat molt.

  2. Penso que moltes d’aquestes preguntes que et fas son degudes a que els teus referents (esquerra-dreta) necessiten actualització. Parlar de “la dreta” referint-se a en Mas com si fos un Aznar, sona desfasat, és el discurs d’aquella esquerra que es sentia moralment superior. Vintage total.
    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *