26 de novembre de 2010
General
0 comentaris

MURS

Una altra vegada aquella punxada a l’estómac. De dins cap a fora, de fora cap a dins. El batec que es mou com un pèndol i els braços li tremolen com si haguessin d’alçar el vol. Volar. S’imagina volant… Però la seva ment en blanc es desperta d’una rampellada: Per què, ella? Per què precisament aquesta nit? 
Apaga d’un cop sec l’aparell de ràdio de la cuina, tronat i ple de molles, i subjecta la tassa de cafè sense èxit: el tremolí de les mans fa caure la tassa a terra, i s’esquerda en mil bocins, com el seu estómac, com la seva pell. No vol sentir res més, però unes veus trencades i impregnades d’eco se li han instal·lat al timpà i no en sortiran fins d’aquí uns mesos, li recorden una i altra vegada la desgràcia. 
La ràdio misteriosament torna a sonar. Deu haver-la encès Peter, que segueix encegat, fitant el no-res de la finestra com fa una hora, com en fa dues. Com si el temps no es consumís, com una ànima morta, com si la història –la Història en majúscules, vull dir– no li hagués arrancat un tros de vida, aquesta nit. 
Lenda ho comprèn: està en estat de xoc, el seu marit… per això decideix ignorar-lo i seguir el fil de veu que surt del transistor: “Aquesta nit ha estat escollida pel SED per erigir el mur de formigó, tal i com s’havia planejat. Avui, per fi, una paret de 41,97 km i 3,60 metres d’altura protegeix els ciutadans de la república. El partit i el seu aparell policial els salvaguarden dels perills d’occident. Erick Honecker s’ha congratulat per la proesa…”. 
El formigó d’aquest mur ha convertit en pedra el cos de Lenda. Li ha fossilitzat les extremitats, no pot moure’s ni tampoc plorar. Al fons, sembla que soni el telèfon, potser és l’Erich, potser sí que és ell i haurà de pensar com explicar-li tot. Els detalls de la desgràcia la tornen a petrificar, no arribarà a temps de respondre.
Ahir a la nit, mentre la Volksarmee, 5.000 membres de la Policia Duanera, 5.000 policies i 4.500 membres de les Milícies Populars s’apressaven a tancar els carrers i les vies ferroviàries que comunicaven els dos cors de la ciutat, Lenda s’acomiadava d’Erich amb una forta abraçada. “Porta’t bé, rei, i fes cas als avis, eh? Demà et recullo per anar a l’escola. Ah! I acaba els deures abans de sopar, que ens coneixem…”. Lenda deixava el fill a casa els seus pares perquè era un dia especial: Peter i ella celebraven 15 anys de matrimoni. ?Però l’endemà, l’endemà no podria recollir-lo, ni l’endemà ni durant tots aquells anys en què el mur es mantingué alçat, com una cicatriu fatal, partint en dues parts la ciutat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!