Moreno i companyia

Coses dels Moreno

31 d'octubre de 2019
0 comentaris

Estadistes, estrategs i surrealisme

Estadistes, estrategs i surrealisme 

Vicent Artur Moreno i Giménez

Cal anar a la Grècia de les tragèdies. Allí ens ensenyen molt aquelles dones i homes. Antígona és una obra de Sòfocles. És la història d’una princesa que es nega a admetre que hi ha vencedors i vençuts després de la guerra fratricida entre els seus germans. A mesura que el relat avança, els vencedors s’han d’honorar i s’ha d’esborrar per complet la memòria dels vençuts, que no són més que traïdors. Però Antígona afirma que és necessari obeir primer altres lleis no escrites. Ella sola –una dona en una cultura hipermasclista– obri un nou debat sobre la dissidència ètica i social. Un crack, el Sòfocles, i un model, l’Antígona…

Que dic jo que tots els polítics deuen tenir una legió d’assessors, consellers àulics, guies in pectore, confessors, subjecta-maletes, coach… I el president del govern d’un Estat, encara més. Un Estat que diu que en un temps va ser “o terror dos mares e das terras trémulas”. I no sé què del Sol… I el deuen haver assessorat i aconsellat bé. Perquè tots aquests pardals cobren una pasta… I parlant de pasta, ¿de quina pasta estan fets aquests senyors que vénen d’Espanya a Catalunya i fan el que fan? De veritat vénen assessorats?. Envoltat d’antiaeris, de guardaespatlles blindats, de seguretat Defcon 2… Perquè, no ho diguen a ningú, però segons que m’han dit els meus assessors, aquest senyor que ve també vol ser president dels catalans i de les catalanes. De tots: de “constitucionalistes espanyols” i de “sobiranistes catalans”, de gatets i de gossets. I va a Barcelona a visitar només els “caiguts per la pàtria” d’una banda. Només fa una visita als polis hispànics. Ni tan sols als Mossos. Als de “todo por la tapia”. Només als d’un bàndol. I no ho entenc. Perquè ell vol ser el president de tots, els d’un costat i els d’un altre. I perdoneu que parle d’una manera tan maniquea, però les posicions han acabat així: o estàs encantat veient com estomaquen ciutadans o horroritzat de veure com aquells ciutadans són agenollats a colps de porra. I si fa allò que ha fet és que ha indicat qui són els seus, perquè els que no visita no són els seus, són els “enemics”. S’ha posicionat…

Vejam… si vol aconseguir la pau, haurà de parlar –com a bon estrateg i estadista– amb l’altra part. Que ja li ho han demanat. I el que és obscè és que aquests senyors i senyores parlaren amb ETA (clandestinament i amb llum i taquígrafs) i siguen incapaços de parlar amb aquella societat que els ha muntat un referèndum que d’ací a 100 anys s’estudiarà als llibres de text com la mostra de com un poble pot burlar tot un sistema de govern repressor i incapaç de seure’s a parlar. De fet, vam demanar parlar fa més de 10 anys. Més ben dit: fa més de dos-cents anys, cap a tres-cents… Recordeu els Memorials de greuges? Aquelles diligències que portaven catalans, mallorquins i valencians a Cadis? A exigir drets conculcats? Doncs hem arribat al 2020 i estem més o menys igual. Perquè l’Estat de les autonomies va ser una manera de banalitzar les nacions peninsulars. I – sense quasi notar-ho– hem anat perdent pel camí unes fites que havíem aconseguit amb l’esforç de molts fa 30 anys. Ens han furtat drets fonamentals, drets socials, perquè aquests que hi ha ara encara no han derogat la llei mordassa i hi ha presos polítics i exiliats. L’essència de la democràcia està conculcada pels mateixos que diuen que la defensen. Perquè l’IBEX 35 ha posat el crit al cel, perquè això no pot ser. Qui s’ha estranyat moltíssim d’aquesta situació anòmala és un parlamentari letó. Ell i la comissió que estudia detingudament dos estats. Es diu Boris Cilevics i ha col·laborat en un informe del Consell d’Europa sobre la situació de la justícia en alguns estats europeus, sobre els drets fonamentals. Entre aquests estats hi ha Espanya i Turquia, que tenen temes pendents: amb catalans i kurds. I es pregunta que si Espanya és una democràcia viva i amb una cultura de debat públic, què és el que han fet els polítics i activistes catalans per a estar, no sols processats, sinó empresonats o exiliats. Encara més quan l’organització d’un referèndum il·legal havia estat despenalitzada el 2005 i organitzar manifestacions pacífiques constitueix l’exercici d’un dret fonamental. Tot això ho va plantejar al tribunal de Scheleswig-Holstein. Aquesta gent és la que tard o d’hora tindrà damunt la taula la farsa i l’esperpent del judici a Catalunya.

Si el senyor president de l’Estat en funcions no ha parlat amb els caiguts de l’altra part, és perquè considera que el diàleg s’ha acabat i que ara toca que parlen les porres, les bales de goma –prohibides–, els gasos lacrimògens –prohibits– , el gas pebre –no sé si prohibits o no– i en general la ira i la ràbia desfermada. Perquè una part de les agressions són per cansament, per acumulació, pel sentiment d’humiliació i escarni públic a un poble que ha estat manifestant-se, reivindicant-se, exemplarment durant anys… Massa i tot.

Perquè els mitjans de comunicació han demonitzat una de les opcions i esgarrifa veure com es barreja la xafarderia dels programes infectes amb la intoxicació d’una informació que faria vergonya a qualsevol llicenciat en periodisme.

Perquè al remat amb qui ha de parlar no és amb cap enemic. Ha de parlar amb els representants legítims escollits per les urnes de dos milions de persones. I el que fan senzillament és discrepar ideològicament. Perquè el que es discuteixen són idees. No m’agradaria pensar que el que volen és esclafar un sentiment que, lluny de desaparèixer amb la repressió, creixerà cada dia exponencialment.

Ah! Que el que vol són els vots dels espanyols castellans perquè estem en eleccions… Ara ho entenc tot. Això vol dir que renuncia als vots catalans. És qüestió de màrqueting, de mercadotècnia. Necessitem vots espanyols. Atonyinem els catalans. Si ens hi fixem, sempre ho han arreglat igual. Ells –els no nacionalistes– llançant la seua força de xoc a anar a Catalunya i atonyinar ciutadans… Els “no nacionalistes”. Vegem les campanyes d’aquests xicots i observem els seus eslògans: “Ara Espanya”, “Espanya sempre”, “Esquerra? Dreta? Espanya!”, “Espanya en marxa”. Els “no nacionalistes”… Només els ha faltat “Espanya, una, grande y libre”…

La repressió genera un sentiment que va contra el repressor. Les coses no s’arreglen així. A nosaltres ens ensenyaren a enraonar, comunicar i escoltar. I a respectar.

Ah! I mentre tot això passa. Franco va sobrevolant els nostres estudis, l’espai de la Castella profunda, penjat d’un helicòpter. Surrealisme! Un dictador que encara té qui li escriu. Encara hi ha una munió de gent que el defensa, o el justifica. O pitjor: desitja que es desperte. No ho han fet millor que ell, perquè la mateixa idea rància, autoritària, inflexible que tenia aquell panxudet baixet, tenen aquests polítics. Més de comercials de fireta que d’estadistes. Més de furtamantes i cagamarges que homes i dones empàtics, negociadors, disposat a solucionar els problemes polítics amb la política, no amb canons d’aigua i boles de goma. “A l’Estatut li hem passat el ribot” , va dir el senyor Guerra, quan ja no era res… Aquesta és l’actitud, aquesta és la prepotència.

Perquè des de sempre aquella idea d’espanyol amb el pit obert, patilles al vent i els pèls a l’aire, orgullós i arrogant, sempre ha tingut enemics: la pèrfida Albió, el francés petit-métre, el moro infidel, el jueu traïdor, el marica fastigós, la dona, el català, el protestant, l’il·lustrat, el lliure-pensador… No n’aprenen. Sembla que ho porten als gens, els responsables que porten tot això. Però no saben seduir, ni explicar, ni fer pedagogia. Perquè si no… com és possible que es pensen que estomacant-nos ens convenceran d’alguna cosa?

Els suggeresc una cosa. Tenen algú per algun racó que puga fer-ho? Pot eixir algú a la trona i declarar ben fort: “He tingut un somni. Parem màquines. Hem d’arribar a un acord. Perquè tots hem comés errors. I cada dia que passa, l’esquerda es fa més ampla. Però encara hi ha un canal de comunicació. Perquè en el meu somni m’han dit que seure a parlar és possible. I és l’única solució a un problema d’encaix, d’incomoditat, de denúncia…”.

Algú vol escoltar-nos? Què hi ha algú? Quantes vegades el president Torra (que tampoc no ha tingut unes maneres d’estadista exemplar) ha condemnat la violència? Que jo sàpiga en els darrers dies, unes sis. Però a l’altra banda sembla que no hi ha interlocutor, perquè no l’han escoltat. Ja pot esgargamellar-se el pobre home. Quins elements que han sembrat el terror a Barcelona en la darrera setmana eren realment “sobiranistes”? Saben els assessors i periodistes que hi ha grups feixistes antisistema que fan uns viatges semblants als de l’IMSERSO però amb l’objectiu de rebentar ciutats? Pel simple plaer de fer-ho! I ací els serveis de seguretat espanyols fan un tristíssim paper. També. I oblidem els infiltrats, els provocadors. Recordeu? Desenes de manifestacions i marxes pacífiques estan produint-se ara mateix però aquells no ho saben perquè no són notícia. No hi ha contenidors cremats, ni corredisses, ni pallisses. És simplement gent que camina… cap a una llibertat. Perquè el fet de caminar per una idea és fer-ho per la llibertat…

I que el Borbó es guanye el sou d’una punyetera vegada! Senyor “príncep de Girona”… Amb tot el respecte… siga competent i faça seure en una taula les dues posicions. Convide’ls a cafè i ratafia. Parle en català perquè una part dels seus “vassalls” s’enamoren de vostè. Siga exemplar i així serà recordat com un treballador públic que va saber gestionar un conflicte. Done’ns exemple a tots. I guanye’s el sou que li paguem tots els ciutadans: els putos catalufos i els patriotes que criden “a por ellos”. Perquè aquests ignorants i violents en potència que criden això són uns catalanòfobs perquè no en saben més, perquè no els han explicat res, no coneixen res…

Seny, que dirien els del Tricicle. Perquè ens hi juguem moltes coses. Perquè hi ha vides empresonades, en perill, que han perdut ulls, testicles, hi ha gent als hospitals… dels dos “bàndols”. I són vides digníssimes que no podem perdre. Perquè tot aquest merder és la revolució pacífica més espectacular que s’ha produït a Occident. Malgrat l’IBEX 35, els poders fàctics, el feixisme estructural, la pantomima del judici… I per això s’estudiarà d’ací a cent anys en els llibres d’Història. De la Història Universal.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *