12 de febrer de 2009
General
1 comentari

Concert de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música

Van posar les entrades a la venda el mes d’octubre i en poca estona van exhaurir-se. La meva parella, que no n’és gaire entusiasta, en va comprar i va  fer-me el regal d’acompanyar-me.

Es pot dir que el Palau de la Música té una estètica que m’enfarfega? Suposo que queda malament. Als turistes els impressiona – els turistes que venen a Barcelona estan força predisposats a deixar-se impressionar – , i a primera vista és un impacte, però val més no passar-hi cada dia per davant.

El personal que assisteix al concert és serratià. Transversal i poc compromès, sociata montillà. El crit més repetit és “Guapo!” llençat per quarentones o cinquentones emperifollades.

Canta només cançons en català. Moltes cançons són tristes i depriments. Pot ser que el Serrat català sigui més trist que el Serrat espanyol? “Res no és mesquí, ni cap hora és isarda… ” Després de sentir el poema de Salvat Papasseït, se m’acudeix que mai no he sabut què vol dir isarda. Consulto la meva parella i, rient, diu que la dona de l’isard.  Avui, ho busco al diccionari:”esquerp, aspre, de tracte difícil”. Fins i tot “Ara que tinc vint anys”, cantada amb la seva veu cada cop més vacil.lant és una cançó trista, es nota, precisament, que l’època de glòria va quedar enrera, que ja no té vint anys.

En una de les seves intervencions recorda els fets del Palau, i esmenta el Pujol, la Ferrusola i l’Espar Ticó. Quines galtes, després del que s’hi ha arribat a cagar, en els convergents!

El Serrat és presoner de la seva llegenda, com el Paul McCartney. Vol quedar bé amb tothom. Les seves proclames són tan genèriques que tothom s’hi pot sentir identificat, si convé. Una al.lusió al tema de la llengua, demanant respecte. Què vol dir això? Res, tira, una altra cançoneta!

Són tan boniques, però les seves lletres… N’hi ha algunes, que, no puc evitar-ho, em posen la pell de gallina. “Esos locos bajitos”, “Pare”, “Res no és mesquí”. Què importa qui les va escriure?

N’hi ha una que no va cantar, i que també m’agrada molt:

Aixó que en diuen estar enamorat

li toca a qui li toca.

El més prudent s’hi pot quedar amorrat

de quatre potes.

 

Més d’un científic ho ha catalogat

com una malaltia

que es cura en contacte amb la realitat

de cada dia.

 

Els arbres amaguen el bosc,

però és tant bonic que sembla mentida.

Sempre es el primer cop,

i sempre deixa ferida.

 

El qui ho pateix dóna per assentat

que com aquella bruna

no n’hi ha cap més, sense haver-les tastat

una per una.

 

Afirmaran, amb mirada de xai,

que com aquella rossa

no n’hi ha cap més, sense haver sortit mai

de Saragossa.

 

Es van perdent les proporcions.

Només hi ha un tema de conversa.

Es confonen les il·lusions

amb el cul. I viceversa.

 

Això que torna al ferotge manyac

i al vell criatura

té uns símptomes molt semblants a l’atac

de calentura.

 

S’atapeeix el cap. S’estova el cor.

De l’infern al Nirvana.

Però té una cosa, potser, al seu favor:

no s’encomana.

 

Perquè això pugui prosperar

no n’hi ha prou amb una parella.

D’enamorats ho han d’estar

ella d’ell i ell d’ella.

 

El perseguim i ens persegueix, perquè

de tant en tant funciona.

És un instant, però aquest instant, només

aquesta estona,

 

és una traca que rebenta el pit.

És emplenar l’eternitat.

És parlar amb Déu. Atrapar l’infinit.

Això que en diuen estar enamorat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!