21 de gener de 2009
General
2 comentaris

El rei nu i els pensaments de l’home del dia abans d’allitar-se

Va arribar a la seva nova casa força cansat i es va servir un got de whisky mentre la seva dona, també rendida, es preparava per dormir. Havia estat un dia excel.lent, no podia negar-ho. L’emoció que li havia produit aquella germació enfervorida, la bellesa de l’entorn, el cerimonial, els crits d’ànim, les càmeres de televisió, tot era tan bonic i lluminós, i encara li durava l’eufòria. Qualsevol persona capaç de crear amb la seva sola presència aquella fe es sentiria poderós, màgic, diví, fins i tot.

I en canvi, a ell se li va acudir que quina llàstima que tot no s’aturés justament ara. Li hagués agradat tenir el valor per agafar aquell micròfon i dir la veritat, confessar que ell només sabia escriure bonics discursos, i llegir-los després amb l’entonació i els gestos adequats, i que de la resta no n’entenia ni un borrall. Bé, per ser just amb ell mateix, sabia fes cosetes com organitzar una col.lecta per una escola a un barri marginal, donar confort a malalts terminals i repassar els deures de les seves boniques filles. Tenia, això si, un do màgic que posava en marxa les persones quan el sentien parlar, i això li donava esperances que algú que hi entengués solucionés els problemes del mon sense que ell s’hi hagués de posar.

Però, havia de confessar-ho, no podia creure que amb això n’hi hagués prou per respondre a una mínima part de les expectatives que tota aquella gent – i molta altra al llarg del país i de tot el mon – havia posat en ell. Es devien pensar que feia miracles, ell, que només sabia fer discursos.

Agnòstic com era en el fons del seu cor, va desitjar ferventment que algú d’aquells deus que la gent invocava a totes hores el beneís i l’il.luminés sobre el camí que havia de seguir. De moment, l’altíssim no semblava prestar-li gaire atenció, si més no en aquest punt.

Abans que l’alcohol fes el seu efecte es va preguntar com podia ser que ningú no hagués caigut que en la seva biografia ni un sol dia de la seva vida havia manat enlloc ni pres cap decisió política, i que en tots els seus discursos tan florits no s’havia hagut de molestar en explicar el que faria amb un mínim de concreció.

Després de tot, potser sí que Déu l’havia beneït i que la seva arquitectura intel.ligent l’havia creat a ell. Potser si.

Si més no, en la seva infinita saviesa, havia creat aquell beuratge anestesiant, el whisky que ja l’emboirava dolçament.

  1. La gent es deixa enlluernar perquè l’Obama és negre, però en el fons farà la mateixa política que sempre. Imperialisme, pena de mort i Déu per endevant. Tota la gent que es queixa de la política a Palestina, a veure si es creu que canviarà alguna cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!