16 de novembre de 2008
General
1 comentari

Les veritables víctimes de la crisi, els pàries de l’Europa del benestar

En aquest modest post, em proposo demostrar que la onada d’aturats que s’acosta no és un efecte inexorable de la crisi, i que podria evitar-se perfectament, si hi hagués voluntat per part de tots plegats. Ni més ni menys.

Aquesta crisi que estem passant, en perjudicarà uns quants que no són gaire dignes de llàstima: els especuladors de Borsa i els immobiliaris, els directius que han gestionat malament les empreses, els intermediaris financers – altrament dits engalipadors professionals -, i gent així. Els que patiran sense merèixer-s’ho són els que es quedin a l’atur.

Sorprenentment, els efectes de la crisi no repercutiran negativament en els treballadors que no perdin la feina, ben al contrari. Baixa el petroli, baixa l’Euribor i baixa la inflació, ¿on és el problema? L’únic problema és, precisament, la por de perdre la feina.

L’atur de llarga durada és un drama que ja hem viscut a aquest país. Llença a gent de mitjana edat a la marginalitat, aboca als joves a una vida buida i sense esperances i perjudica la igualtat de sexes. Aquesta vegada és encara més greu, perquè una bona part dels aturats seran inmigrants sense xarxa social de suport, amb perill de caure en la delincuència i en la revolta social.

Ara que hi sóm a temps, que la gent que ha quedat en l’atur encara fa poc que no treballa, no hi seriem a temps d’arreglar-ho? Què podria fer-se?

En realitat, no és gaire difícil. Als Estats Units hi haurà tanta crisi com vulguis, però l’atur no pujarà mai gaire. Tindran altres problemes, seran grassos, rústics i belicistes, però allà, el que vol treballar, treballa.

Com s’ho fan?
En realitat és força senzill. Es tracta, ni més ni menys, d’implantar l’acomiadament lliure i liberalitzar el nivell salarial. Això no arreglaria la crisi, però eliminaria l’atur. Tothom treballaria, tot i que els salaris – especialment els de la gent més ineficient – serien més baixos.

En contra del que pugui semblar, els empresaris no estan gaire interessats en menudències com l’alliberament del mercat de treball. Als anys 70 i 80 quan es reunien els de la CEOE demanaven l’abaratiment de l’acomiadament. Últimament ja passen. La globalització els ha resolt el problema. Si no poden suportar el pes dels salaris, tanquen o deslocalitzen.

Explicada així, aquesta proposta és inviable, és clar. Tots els que tenen feina més o menys estable hi estan en desacord, i es mobilitzarien en contra qualsevol iniciativa que s’ensumés que pot anar en aquesta direcció. En canvi, els pàries de la terra que es veuran perjudicats per la inflexibilitat del mercat laboral (els que busquen la primera feina, els extrangers que s’han quedat al carrer, les dones de mitjana edat que han estat sortint i entrant del mon laboral per cuidar els fills, els inmigrants en general) només busquen la manera d’entrar al sistema (que els facin un contracte indefinit), i, en la majoria dels casos, no voten.

El món és així, què hi farem.

  1. Em miro aquesta crisi en termes d’oportunitat. Ara tenim l’oportunitat que el mon no torni a ser el d’abans. El canvi no el volen ni els “liders”  mundials ni aquells que viuen del “xollo”, siguin empresaris o treballadors (que de tot hi ha) Segurament la crisi es tencarà en fals i es fara un pedaç però potser, tinc l’esperança que, una mutació, un esdeveniment  no previst, trenqui el guió i les relacions socials, laborals, i econòmiques facin un gir inesperat. Espero allò que ningú espera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!