2 de febrer de 2009
General
1 comentari

Martin Luther

Aquest cap de setmana he tornat a veure la pel.lícula biogràfica Luther, que protagonitza Joseph Fiennes. Pel que es veu, reflecteix força fidelment la vida del pare de la Reforma protestant.

Luther era un monjo agustinià, cabaler d’una família noble alemanya, que va esdevenir doctor en Teologia. Al llarg de la seva vida, va tenir ocasió de comprovar la creixent corrupció l’Església romana, i la contradicció del missatge de Crist amb la pràctica dels eclesiàstics romans, començant pel Sant Pare.

Probablement, Luther no va ser ni el primer d’adonar-se’n, ni el primer a questionar-ho però l’equilibri de poders a Alemanya, llavors sota Carles V, i dels diferents prínceps que en depenien va permetre que les pressions de Roma per tal de silenciar-lo no acabessin amb la seva figura. Els prínceps alemanys afirmaren el seu poder rebelant-se contra Roma, i Luter els va ser útil i per això el van tolerar i finançar.

És una pel.lícula excel.lent, i recordo quan la vaig veure per primera vegada em va retornar als temps de l’adolescència en que vaig perdre la fe. La instrumental.lització de la Església en benefici propi per part dels papes i dels reis durant aquests anys va ser tan exagerada que resultava difícil conservar la fe.  Paradoxalment, l’escola on van explicar-me les malifetes dels Bòrgia i companyia era confessional i amb una certa influència de l’Opus. Però la història d’aquells segles és tan contundent que, com diu la cançó, vaig perdre la meva religió.

Hi ha una escena de la pel.licula que impacta i fa pensar. A una església rural, un predicador ven indulgències per un florí, i a una pobra camperola, que es passeja amb la seva filla esguerrada a l’esquena, se li il.lumina la mirada quan sent el discurs del predicador, i fa la corresponent aportació, que està destinada a finançar la catedral de Sant Pere.

Il.lusionada, es dirigeix a Luter i li explica el que acaba de fer. Luter, angoixat, li diu que aquell paper no li servirà per salvar l’ànima, i a ella la mirada exultant se li transforma en un gest d’amargor, perquè creu Luter fermament i el considera una mena de sant. Luter es treu de la bossa una moneda i es queda amb el document que li han donat els enviats de Roma.

A ella, però, la moneda no la consola. Fuig plorant a buscar la seva filla.

Val la pena saber? No hagués estat més feliç, aquella dona, pensant que acabava de comprar la vida eterna?
Una última reflexió: algú pensa, quan visita el Vaticà, la quantitat de camperols sense recursos que van aportar les seves monedes per a aquell temple fastuós? Gaudeixen, avui, de la vida eterna, o van malbaratar els seus diners i els cucs fa segles que se’ls mengen?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!