30 de gener de 2009
General
2 comentaris

Surt de l’armari, Guardiola surt de l’armari

Amb un amic perico aquesta eliminatòria hem fet una cosa divertida. Ell m’ha deixat dos carnets de l’Espanyol, i amb el meu fill hem anat a Can Ràbia, i jo li he deixat els meus carnets del Barça i ell hi ha portat el seu nano, que té una edat semblant.

A banda d’algun comentari curiós del meu fill – que, per exemple, va extranyar-se de sentir tanta gent parlant català a Montjuïc – he pogut fer una comparativa dels càntics dels afeccionats dels dos equips.

Jo trobo que a una competició professional ficar-se amb el contrari forma part de l’espectacle, sempre que no es caigui en l’insult, i al camp de l’Espanyol, sincerament, crec que s’insulta massa.

La més inigualable de les cançons futboleres és aquella que van inventar-se a Cadis quan el Ronaldinho i el Messi es rifaven el seu equip: “Alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos y el resultado nos da igual”.

El càntic que més vaig sentir al camp de l’Espanyol és aquell de “Puta Barça, puta Barça, eh”, que el trobo el paradigma de la simplicitat i el mal gust. Com el “Guti maricón, y maricón, y maricón”, que diuen per tot arreu.

A can Barça també se’n van empescar un de genial “Ves al teatre, Mourinho, ves al teatre, vés al teaaaatre… ” Al camp de l’Espanyol, amb la mateixa mùsica cantaven “Sal del armario, Guardiola, sal del armario, sal del armaaaaaario…” No crec ni que s’emprenyés, el Guardiola.

El meu amic perico es queixava d’allò que canten a can Barça “A segunda“, i jo li vaig dir que jo mai no ho he cantat. Jo canto sempre “A segona” i no ho veig malament. Una altra cosa que fan a can Barça és enfotre-se’n d’aquells davanters que, incapaços de jugar la pilota, tiren a porta fluixet des de molt lluny i la gent diu “Uiiiii”.

Pel que fa als àrbitres, insultar-los dient-los “fill de puta” ho trobo xabacà. En canvi cridar “fora-fora-fora” és una forma de protesta inòcua. Llàstima que s’hagi perdut allò de Guruceta. Jo, quan era un nen, em pensava que guruceta era un insult, com ho podria ser imbècil o idiota, o cagamandurries, o pixacantons.

També em crida l’atenció que quan algú li diu negre a un senyor de raça africana es mobilitzin tots els resorts socials i quan a les espanyes canten “Puta Barça i puta Catalunya” ningú no s’exclami. Si un dia juga Espanya contra Camerún, posem per cas i la gent crida “Puta Camarún i putos negres”, ens posaran de cara la paret.

Bé, i parlant del Guardiola, que t’hi jugues que passarà com sempre: si continua així, li sortiran envejosos en quatre dies i li enfonsaran el projecte. Que aquests jugadors tan bons que tenim ara ja hi eren tots l’any passat i feien pena.

  1. Jo sóc un català nascut a València i em vaig fer del Barça als noranta amb el Dream Team. A part de qüestions futbolístiques – el Barça quan juga bé és una meravella – m’emocionava veure l’estadi ple d’estelades que voleiaven amb els gols de l’Stoikov, Koeman o el mateix Guardiola. Em sorprenia agradablement en comprovar que la gent del Nou Camp tenia actituds progressistes en tots els sentits i donava un suport sense fissures a la Nació CAtalana. Molt sovint l’espectacle no hi era al camp, sinó a les graderies, amb la gent cridant slògans nacionalistes i veient el seu equip com una projecció del nostre País – Països -. Durant el franquisme, com que no podíem cridar Visca Catalunya, cridàvem Visca el Barça!, m’han dit moltes persones d’una certa edat. Tot aquest munt de coses, que per algunes persones no deixen de ser tòpics sense sentit, per a mi són emocions que m’han fer comprendre que el Barça és més que un club, i per això sempre seré del Barça – i de tots els equips que juguen contra el Madrit o la selecció espanyola – . Respecte de l’Espanyol mai no he pogut entendre com un club de Barcelona pot dur aquest nom. Per a mi és com si a Toledo hi hagués un equip que s’anomenés el Catalan o el Vasco. Senzillament ho trobaria inconcebible.
    A part d’això, no tinc res en contra d’aquest club. Si algun dia s’hi canvia el nom començaré a sentir simpaties per ell.
    I si algú ha llegit el Decàleg del Culé, el capítol que més m’agrada és: “La senyera és també la nostra bandera”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!