27 de març de 2007
General
0 comentaris

Verba volant

Hui, en un moment de desesperació, m?he inscrit en una empresa de treball temporal. Home, no s?autoanomenen així, directament: es diuen ?consultores de recursos humans?, i sempre tenen una pàgina web plena de fotos de gent que somriu perquè en comptes de la vida monòtona d?un funcionari aburgesat, poden gaudir de la gratificant experiència de canviar de feina cada dos per tres ? i alternar-la amb la encara més gratificant experiència de no treballar en absolut. Deu ser per això darrer que somriuen tant.

Si ho pense una miqueta, no té ni cap ni peus que m?haja inscrit. Tinc un treball fix, estable, indefinit: ja m?haguera agradat que acabara, que tingués data de caducitat, però no. No em falta ni feina, ni sou, i són millors del que molta gent pot dir de la forma amb què es guanya el pa. Però no m?il·lusiona el que faig, no em veig molts mesos més a la meua oficina, i de vegades he arribar a pensar que moltes altres persones millorarien la meua feina justament per això: no per llurs superiors capacitats (i això que n?hi ha molts, de joves capaços), sinó per aquesta mena d?especial implicació que en mi trobe ja esgotada. I quan la carrera professional d?un apunta vers l?eixida d?emergència, sempre acaba arribant-hi.

Tot i la desil·lusió, persevere en fer bé les meues rutines de cada dia ? fins i tot quan deixen de ser rutines i esdevenen situacions límit, petites gestes horàries i malabarismes ofimàtics. Fa uns quants dies que treballe com un boig, fent i desfent tasques que serien complicades per a mi sol, però que encara resulten més difícils per l?estúpid empeny d?alguns en ajudar-me a fer-les bé. Una de tantes valuoses orientacions que he rebut darrerament és la de que he de fer més coses per escrit: que és important escriure, que aclareix les idees i ajuda a fer les feines de forma sistemàtica i ordenada, que és un costum que he d?agafar, i que quant més sucre més dolç…

Els qui em llegiu sabeu poca cosa de mi ? en bona part, degut a les meues pròpies reserves. No hauríeu, per tant, de creure?m si vos parlara de la meua formació acadèmica (al cap i a la fi, tots patim de ?titolitis?), de la meua tècnica depurada, de l?experiència en el sector, de la meua facilitat en el tracte, de la meua capacitat de disciplina i sacrifici i tota aquesta morralla. En això, podria mentir-vos fàcilment i fer-me màrtir virtual de la meua pròpia causa perduda. Però després del rotllo que heu hagut de llegir fins arribar ací, entendreu la importància, altrament secundària, de l?anècdota que algú m?haja hagut de dir que pose més coses per escrit, a l?oficina: és l?única forma de mostrar-vos no les meues hipotètiques virtuts, sinó la niciesa i la miopia amb què són generalment jutjades…

[Intentaré que el pròxim post siga més ?optimista?, com em digué la Carme-Laura en un comentari la setmana passada: explicar un poc millor la meua renascuda vocació docent potser siga un bon tema. Part d?aquest ?renaixement? no és sinó el revers del meu neguit d?oficina ? però no tot. Hi ha un component ben sincer i sentit, que faré bé d?aclarir. ]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!