Regressions

Reflexions amb dades

4 de setembre de 2015
12 comentaris

Espanya ens roba o la dreta catalana ens roba?

Sembla que, arribada la campanya, l'”esquerra” catalana no-independentista ha decidit contrarestar l’efectiu i estúpidament simplificador “Espanya ens roba”, amb un no-més elaborat “la dreta catalana ens roba”.

Si Rabell i Iceta s’esforcen en repetir el missatge en forma d’eslògan, Vicenç Navarro elabora una mica més i sembla, de fet, l’ideòleg de tot plegat.

Com que Vicenç Navarro és una persona a qui respecto i amb qui sovint comparteixo diagnòstic (per bé que, en general, no compartim la visió de quin és el camí més adient per canviar les coses), crec que val la pena discutir amb dades els seus arguments.

Deixeu-me dir, primer, amb què estic d’acord amb en Vicenç Navarro. Estic d’acord en que el Reino, en conjunt, té uns serveis públics mal finançats i, per tant, escarransits (en contra d’allò que se’ns ven als mitjans de comunicació d’aquí i d’allà). Estic d’acord, també, en que aquest dèficit social és degut, en bona mesura, a que la “transició” no va trencar amb el règim franquista i va deixar intactes, en allò essencial, les estructures de poder econòmic (per bé que aquí caldria recordar que tot plegat es va fer amb el vist-i-plau i, fins i tot, la participació activa d’allò que avui és ICV-CSQEP, per no parlar del PSC-PSOE). I finalment, estic d’acord en que la dreta catalana de Convergència i d’Unió (de bon grat, i de la mà de PSOE i PP) ha sigut instrumental en perpetuar aquesta situació (de fet, també en perpetuar el “robatori” d’Espanya… recordeu quan ens venien els pactes fiscals com a magnífiques victòries?).

Ara bé, la tesi central del Vicenç Navarro, que és el que vull discutir, és la següent:

la mayor causa del déficit social en Cataluña no es primordialmente el déficit fiscal […], [sino que es] resultado del enorme dominio que las [derechas] catalanas han tenido sobre las instituciones del gobierno de la Generalitat de Catalunya durante la mayoría (el 80%) del periodo parlamentario (1980-2015) en Cataluña

És a dir: que si, com és el cas, Catalunya té un dèficit social encara més gran que la mitjana del Reino, és perquè aquí hem tingut governs conservadors el 80% del temps. En altres articles, si no recordo malament, en Vicenç Navarro ha fet l’afirmació complementària: que comunitats autònomes amb governs més “progressistes” (és a dir, del PSOE) tenen menys dèficit social. A continuació contrasto aquestes afirmacions amb la realitat.

Primer, comparo Catalunya amb dues altres comunitats que també han tingut governs majoritàriament conservadors: el País Basc, amb concert econòmic (91% de governs conservadors); i Galícia, amb balança fiscal positiva (82% de governs conservadors). En particular, considero tres indicadors socials: la despesa pública per habitant en educació i en sanitat, i el nombre d’empleats de l’admistració pública (“funcionaris”) per miler d’habitants.

3x3Les gràfiques demostren clarament que, tot i també tenir governs conservadors, aquestes comunitats autònomes tenen uns serveis socials: (i) invariablement i substancialment millor finançats que els nostres; (ii) a vegades millor finançats que la mitjana del Reino i, en altres casos, molt poc per sota de la mitjana del Reino. Sembla, doncs, que aquests exemples concrets contradiuen la tesi del Vicenç Navarro: si la raó principal del dèficit social de Catalunya (respecte el Reino) són els seus governs conservadors, altres comunitats amb els mateixos governs conservadors haurien de tenir els mateixos dèficits socials. No és el cas.

Podria ser, és clar, que es tractés d’una fluctuació, una xamba; que, en general i tot i casos singulars com podrien ser el País Basc i Galícia, fos cert que comunitats amb governs històricament més conservadors tinguessin més dèficit social (i a l’inrevés). Per ser sistemàtic en aquest sentit, un ha de mirar si existeixen correlacions entre els indicadors socials i el percentatge de governs conservadors. Com a comparació, també es pot mirar si hi ha correlació entre indicadors socials i dèficit fiscal (el de l'”Espanya ens roba”)… perquè ningú m’acusi de fer servir els números que més em convenen, faig servir les balances fiscals de l’Ángel de la Fuente. En les gràfiques, cada punt correspon a una comunitat autònoma, i la mida del punt és proporcional a la població que hi viu.

correlationsI, un cop més, observem que no hi ha cap correlació entre el percentatge de governs conservadors i el finançament dels serveis socials (el finançament dels serveis públics ni puja ni baixa clarament amb governs més o menys conservadors). De fet, l’única correlació significativa (al 5%, fent servir el test no-paramètric de Spearman) és la que existeix entre el saldo fiscal i nombre de funcionaris: com més saldo fiscal, més funcionaris… i això, tot i que Madrid té un dèficit sobreestimat pel càlcul de les balances fiscals amb el mètode de càrrega-benefici!

Tot plegat, suggereix que l’argument de Vicenç Navarro no s’aguanta, a no ser que un accepti que el PNB basc i que la dreta trans-franquista del PP gallec, per exemple, són més progressistes que la dreta catalana. Per contra, les dades suggereixen que el signe dels governs autonòmics no juga un paper determinant en el finançament dels serveis socials, ja sigui perquè PSOE (amb suports puntuals d’IU/ICV), PP, CiU i PNB fan les mateixes polítiques econòmiques, o perquè les autonomies tenen tan poc poder que qualsevol intent d’alterar polítiques socials queda immediatament ofegat.

Penso que tant l’un com l’altre són factors importants i, de fet, és per aquestes raons que l’esquerra conscient té clar que l’únic camí és la ruptura amb l’estat espanyol i un procés constituent català des de baix.

  1. Aquest tio, el Navarro, és un pseudo-bluf que ha aconseguit una mica de ressò fent d’agorero de la crisis. De l’opus primer, castrista després i finalment ex-col·laborador de primera línia de l’inefable carter dels catalans, Felipe González a principis dels 80. En fi… El meu pare va estudiar la carrera de medicina amb ell i el dia que el va veure de nou per la tele va flipar. Un trepa de tomo i lomo i un aprofitat.

  2. Veient les tres gràfiques, i comparant les dues primeres (despesa) amb la tercera (mida de l’Administració), em pregunto si no valdria la pena separar les dretes en (1) conservadors i (2) liberals.

    En aquest sentit, la hipòtesi del Navarro podria ser certa si enlloc d’agafar les dretes pel broc gros, afirméssim que la dreta liberal redueix l’Estat (o l’Administració ) en totes les seves dimensions, mentre que la dreta conservadora té una estructura més clientelar i manté la mida de l’Administració (“la cort del rei”) i, en conseqüència, també hi ha més despesa social. La diferència de Galícia i el País Basc sí que podria donar-se, és clar, pels diferents règims de finançament.

    Potser una anàlisi de conglomerats, i la seva posterior caracterització, ens ajudaria en aquest sentit.

    En qualsevol cas, comparar la dreta catalana o basca (força anglosaxones, liberals) amb la gallega o la valenciana (més continentals, conservadores) em sembla una aproximació poc clarificadora.

    i.

    PS: gràcies per l’apunt, molt interessant! 🙂

  3. L’error catastròfic que comet l’artícle és el que patim la majoría de físics: la simplificació fins a l’absurd de situacions que no poden ser simplificades.

    Per fer totes aquestes comparacions numèriques has de suposar que les comunitats autònomes son equivalents, que els partits polítics dels que es parla son equivalents, que les seves polítiques son equivalents, etc. Cap d’aquestes coses és certa.

    No estic donant la raó a Vicenç Navarro, però l’article és falaç.

  4. Oh, llàstima que es tanqui una discusió tan absurda, tot i lo interessant que podria ser el tema de l’article.
    No sóc especial seguidor de’n Navarro, però em sembla entendre que ell rebat un argument simplíssim (l’Espanya ens roba) amb un contraargument (les dretes ens roben), que alhora s’intenta falsar en l’article present, falsat més endavant per un comentarista. Jo m’hi voldria afegir a la cua d’absurdesa.
    Tot i això, en Navarro en els seus escrits pren sempre un marge temporal més gran (el dèficit social, segons ell, prové inicialment de la no aplicació de l’Estat del Benestar durant la postguerra; i continuat pels governs de dretes de la transició). No nega una part del dèficit ‘fiscal’ (nacional). I inclou el País Basc com a exemple de dèficit social amb governs de dretes.
    Potser caldria usar els seus marges per rebatre’l.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!