12 de febrer de 2013
General
0 comentaris

Després de la renúncia de Benet XVI

La renúncia de Benet XVI encara portarà molta cua. Mentre que Joan Pau II va ser un dels bisbes més joves del concili Vatica II, i al seu apartament es reunien i s’articulava un dels sectors més conservadors del concili (això mai s’ha divulgat a les seves biografies oficials), Ratzinger, de 35 anys també va ser un dels teòlegs més joves convidats per assessorar el Concili Vaticà II.
 
Però després va quedar convençut, fins i tot obsessionat, crec, amb la idea que el concili havia anat massa lluny. Si voleu veure el que ell realment pensava del concili, llegiu acuradament la carta de Benet XVI als catòlics d’Irlanda sobre la pedofília per adonar-se’n. Poc li falta per dir que la laxitud provocada pel concili és la causa de fons del problema (!). A Comblin, amb la llibertat de la seva edat avançada, uns anys abans de morir li agradava repetir que semblava que Benet XVI visqués al segle XIII.
Diuen que la història tendeix a seguir un moviment pendular, de onades de flux i reflux. Al meu entendre,el moviment involucionista contra el concili liderats per Joan Pau II e Benet XVI ha predominat els últims anys dins de l’Església, però pot ser que molta gent pensi que aquesta línia també ja ha anat massa lluny.

Mentre els sectors més progressistes de l’ Església  estaven més preocupats pels problemes del món, de la pobresa, de la desigualtat i de la injustícia, el sector reaccionari del concili tan sols pensava en la situació interna de l’església, centrar els seus esforços dins de l’església, en concret pel control del poder eclesial.
I van aconseguir el poder amb el papat de Joan Pau II, que es va dedicar a desmuntar els sectors i avanços més significatius, especialment aquells llocs on pensava que els resultats del concili havien anat massa lluny, encara que fos en la línia conciliar.
En l’elecció de Ratzinger per substituir-lo, ja gran, i que no podia ser de molta durada, el sector majoritari conservador va mostrar que no tenia tantes forces per imposar un altre llarg període involucionista.
 
Tot i més marginats del poder, avui els sectors més progressistes de l’Església semblen estar més alerta i reorganitzats, més preocupats cap endins, per no continuar perdent espai i reculant.

En aquest sentit, els últims resultats dels bisbes escollits a la nostra regió i a la CNBB, la conferència brasilera de bisbes, són més encoratjadors que en el passat.

Una anècdota. Explicada per un participant en el Sínode de l’Eucaristia de 2005, que va haver-hi fa uns anys a l’inici del pontificat de Benet XVIUn dels temes tractats en un dels grups de treball va ser la dificultat que moltes comunitats tenen per tenir celebracions de l’Eucaristia, per falta de capellans ordenats. Un bisbe asiàtic va explicar que al seu bisbat algunes comunitats només podien celebrar la Missa cada quatre anys per aquesta raó. El debat va derivar cap al tema del celibat dels capellans, apuntant la possibilitat d’ordenar per al ministeri  presbiterial alguns laics casats de provada fidelitat a l’ església, els anomenats “viri probati“. La proposta va ser rebutjat en el mateix grup de treball, però la proposta va anar a votació al plenari, en negatiu: “Aquesta hipòtesi va ser avaluada com un camí a no seguir”.Però força votants no va compartir la decisió de la majoria. Pel que sembla absort en els seus papers, Benet XVI anava escoltant als resultats de la votació de les propostes, quan es va escoltar el resultat de les votacions va aixecar el cap: La oposició estava viva!
La sortida de Benet XVI, farcida de problemes interns i de fracassos, podria ser el començament del final del període involucionista de la història de l’Església, en relació al Vaticà II. O potser el reflux ha començat ja amb ell. Potser el pèndol del rellotge de la història ja ha tombat cap a una altra banda. 

Pocs o potser cap dels nous cardenals menors de 80 anys van poder participar

activament de les decisions del Concili Vaticà II, que enguany celebra 50 anys de la seva obertura. 

Com el blat després de la neu i de les gelades de l’ hivern, amb arrels més fondes, una nova primavera tard o d’ hora espera l’ Església i l’ alliberament dels pobres, ja que el Regne de Déu està enmig nostre. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!