31 de juliol de 2004
General
4 comentaris

Varanarasi en tres actes…

Moltes gracies per tots els correus-e, i els comentaris al bloc! No podrem respondre-us un a una, pero a tots un peto!

Portem dos dies a Varanasi, despres d’un trajecte bus-tren amb material per explicar… Aqui a la ciutat hem estat molt agust, tot i que veniem amb molta por per tots els comentaris sobre la bruticia que ens havia fet la gent. De bruticia n’hi ha, i molta, pero menys de la que ens haviem arribat a imaginar; o potser es que ja estem massa acostumats…

En primer lloc, moltes gracies per tots els missatges que hem rebut -tant per correu com pel bloc. No tenim temps per a contestar-vos a tots pero us tenim presents: Conxita i Melchor, Ximo & Rosalia, Ile & Tato, Ivanna, Gemma-Albert-Carla-…, Sandra, Roser, Oscar i Susanna, Anna, Mireia, Roger & Marta, Carles i Gemma, Carlos Carnicero, Sergi Marti, Ramon Navarro, Axel i Merce, Jordi Juan, Teresa, Francesc, Assumpcio, Carlos Escobedo (suposem).

Ens vam quedar a Khajuraho, i quedava sortir d’alla… la sortida va haver de ser igual que l’arribada, es a dir, en bus. Doncs be, us deiem que deixavem la descripcio per mes tard, i avui ens esplaiarem. Abans d’agafar el bus, vam reservar el tren, que com ja us vam explicar, vam haver de retrassar un dia. Doncs be, al dia seguent ens van atendre tan malament com van poder, i vam sentir molta impotencia perque la unica forma que teniem de reservar el bitllet era a traves d’aquell paio que no s’esforcava gens i que mes aviat ens menyspreava.

Superat el tramit administratiu, vam pujar al bus, deixant les nostres motxiles a la sort divina, sobre l’autocar. Un cop a dins la cosa estava bastant buida, i encara anavem contents. L’aparell molt vell, caient-se a trossos literalment i els seients d’aquells que toques amb els genolls. Pero vaja, nosaltres contents. Ara be, al iniciar la ruta va anar pujant gent fins que semblava que ja no en cabia mes, pero si! cabien de peu… i quan semblava que aquest recurs s’havia esgotat, doncs res, resulta que seguia cabent gent perque es pujaven per sobre paquets, als forats entre seients, pejants cap a fora… i vinga a pujar. Quan tot era ben ple, llavors va comencar a ploure… no es res extrany, pero llavors te n’adones que la majoria de finestres no tenen vidre, en concret la nostra. Vam acabar mig-obrint el paraigues i posant-lo contra el forat. Continuavem rient…

[continuem al dia seguent, ja que ahir va marxar la llum, porta uns dies molt malament la cosa…]

Tot i aixi, l’estat de la carretera ens comencava a passar factura… uns clots immensos separats per poc mes d’un metre d’asfalt que es convertia en tres i quatre carrils quan feia falta. Llavors tot de sobte, l’autocar s’atura, en el que sembla una parada normal, tret del fet que estavem en un tram de carretera al mig dels camps. Minuts mes tard veiem com hi ha unes sis persones amunt i avall destapant el motor i remenant, aixi que deduim que s’ha espatllat. Veient tothom havia baixat ens decidim a fer el mateix els quatre guiris que quedavem a dalt. Vint minuts despres ens tornen part dels diners, les motxiles i ens desitgen sort…

Amb cara poquer comencem a aturar altres vehicles i part dels guiris marxen amb algun que altre cotxe. Nosaltres en quedem amb la tropa i aconseguim parar un altre autobus. On novament diriem que no hi cabia ni una agulla… pero estem a la India, aixi que sense saber ben be com vam encabir-nos tots. Primer drets, pero al final asseguts preque erem "indian guests…".

El tren va sortir una hora tard, pero com que haviem agafat la superclasse, teniem lliteres i A/C. Vam veure com viatja la majoria de gent, i es amuntegats en uns vagons que tenen reixes per finestra i taulons de fusta per als que poden seure.

L’arribada a Vanarasi va ser molt bona, a les 5 del mati baixavem, i agafavem un rickshaw cap a Shivala Guest House (prop del Shivala Ghat). Aqui ens va rebre un indi molt agradable i vam anar a fer una volta pels Ghats -com ja deiem a Pushkar, es tracat dels seus banys en forma d’escala que es submergeix a l’aigua. Vam arribar a la part dels crematoris, i ens va sobtar la tranquilitat amb que vam estar contemplant un d’ells. Es tractava d’una dona dona gran embolcallada en robes daurades que s’ "esperava" mig submergida al riu. Un cop havien amuntegat tota la fusta, la posaven a sobre i acabaven de cobrir-la amb mes fusta. Pel que sembla el preu de la fusta denota el poder adquisitiu dels familiars, fins al punt, que per als que tenen poc existeix un crematori public que es electric. En el cas del metode tradicional, el foc l’han de portar d’un lloc especial -on hi ha unes brasses que no s’apaguen mai- i es en aquest moment que paguen l’impost municipal. La cosa crema rapid, pero triga unes tres hores. Entre tant nomes hi ha homes, ja que diuen que les dones ploren…

Quan ja marxavem vam veure com arribava un home amb un nen embolicat als bracos. L’indi que ens acompanyava ens va explicar que el fet de cremar el cos es per a purificar-lo, i que per tant hi ha determinats cossos que no es cremen: els dels nens -perque son purs-, els dels leprosos -perque ja han pagat la seva pena durant tota la vida-, els que han estat picats per una serp -perque ve de la divinitat Shiva-, i alguns altres casos especials. Aixi doncs, el nen el van lligar a una llosa de pedra i amb una barca es van apropar al mig del riu on el van deixar caure. L’escena era molt trista, perque nomes hi havia dues persones.

Aquests dies doncs em estat bastant per l’hotel, que te un terrat amb vistes al Ganges. Vam poder veure la posta de sol i gaudir de la fresqueta. Tot i que aquests darrers dies la calor torna a ser insuportable.

Com explicar Varanarasi…? Francament dificil, com tota la India. Vam venir acollonits perque tothom ens havia dit que estava molt brut. I vaja, un cop aqui hem vist que es cert, pero ho portem millor del que ens pensaven. Aqui hi ha un eix principal, el riu, i TOT ho fan al seu voltant: hi preguen, s’hi renten, renten la roba, hi tiren les cendres dels morts, desenvoquen el claveguerams, s’hi pixen i caguen, els bufals es submergeixen, els turistes anem en barca, s’hi renten les dents, beuen aigua… i sobretot estan convencuts que el riu es sagrat i que no esta contaminat en absolut. La mare Ganga, ho aguanta i ho purifica tot.

Be, la nostra humil opinio difereix una mica. Desconeixedors de la seva cultura i religio, sense haver tastat l’aigua, i lluny d’entendre el pais… aquest riu esta molt pijor que el Besos pero la seva fe els fa explicar que hi viuen dofins i que els purifica tot el cos. A tot cas ho deixem al criteri de cadascu quan es passi per aqui…

Una visita que ens va sorprendre va ser el museu dels automats del Tibidavo al mig de Varanasi. Es tracata d’un temple hindu tipus parc tematic, on totes les imatges es mouen representant diferents passatges de la seva religio. Estava ple de gent i tothom s’ho passava pipa. Tambe vam passejar-nos per una Fira, i fins i tot vam entrar a un "espectacle de magia". Nosaltres miravem encuriosits a la gent de les butaques, mentre ells ens miraven a nosaltres. Entre tant, a l’escenari feien uns trucs de magia borras i acabaven desapareixent tal i com havien entrat. Ni aplaudiments, ni res, tothom sortia i ja s’ha acabat.

Ahir, amb companyia de l’Antoni -un barceloni que vam coneixer al passeig en barca- vam fer dentetes a l’Anna. I es que al passar pel Ghat principal, uns homes ens van donar la ma i en comptes de deixar-la anar, van comencar a fer-nos un massatge. Cinc minuts mes tard estavem estirats en unes futes amb dos paios a sobre que ens ho van remoure tot mentre l’Anna feia fotos. Sembla doncs, que l’acte nomes es apte per a homes. Ens van sablar, pero vam sortir contents.

I res, ara venim de comprar els bitllets, perque dema anem amb tren cap a Rishikeish, al nord, a les muntanyes, a buscar tranquilitat i fresqueta, que tenim ganes de vacances 😉

[ha marxat un parell mes de cops la llum… en fi ens ha costat mes aquest missatge que cap altre…]

  1. Hola uapos!

    Són les 5 del matí i estic a la feina. Avui tinc guàrdia i la nit se m’estava fent una miqueta llarga, però fa una estoneta se m’ha acudit entrar a la vostra pàgina i, vaja, que me n’he anat a l’Índia! Ostres, expliqueu les coses de tal manera que m’heu traslladat, gairebé sentia els apretujons als autobusos (aquest trosset m’ha portat molts records), la calor infernal o les ganes de plorar quan explicàveu això del nen que han llençat al riu, reconec que m’ha impactat bastant. Suposo que els contrastos i les vivències deuen ser realment bèsties, i que quan encara no heu digerit una cosa trista ja toca una que et fa tronxar de riure (què és això de que fotin massatges només als tios??? Anna!!! No vas reivindicar que a occident ens fotem mà tots a tots??!!)

    Per cert, Jordi, la Bea (la meva Bea 😉 ) va arribar a l’Índia dissabte passat (entra per Bombay i surt per Delhi) i probablement t’escriurà per preguntar-te quatre cosetes. Ah, i a la Neus la tenim embarassadíssima (pero que muxo-muxo), a aquest pas quan tornis ja serem tiets!

    Bueno xiquets, em toca treballar una miqueta. Continueu vivint i disfrutant moltíssim i fins la propera!

    Petonassos,

    sandra

  2. http://www.novaigsererasmus.com esta amb vosaltres, que no hi hagi dubtes. no us segueixo ni us conec pero estic amb vosaltres 148%. soc el gonsal i us escric des de pnom penh. varanasi es la rehostia. deixeu-vos fer un massatge a les mans i proveu una barca a trenc d”alba.

    animus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!