Sub-República: 3 partits col·ligats

respectant els escons de cadascú. Reafirmar el 1r OCT, Completar la DUI. Assegurar el Català _CLR*CDR/BIC PROPERES ELECCIONS: TRENQUEM LA SEPARACIÓ, VOTEM TOTS UNA SOLA LLISTA LLEIAL AL 1r OCTUBRE.

21 de desembre de 2020
0 comentaris

VOLEN DESTRUIR CATALUNYA. NO SABEN QUE CATALUNYA ÉS INDESTRUCTIBLE.

El temps dirà si m’equivoco, però veurem com els casos que es munten per ‘solucionar’ el conflicte català són sempre més del mateix: acusacions abominables basades en proves falses
Portar els debats jurídics a Europa va ser una bona idea, segurament l’única via per poder acreditar el que està succeint a Espanya

El Tribunal Suprem ja fa temps que no només interpreta les lleis com vol, sinó que les reescriu
Mentides escrites en paper oficial s’acaben convertint en veritats indiscutibles

Per als que no se senten còmodes en un sistema democràtic, sempre hi ha algun ‘conflicte’ que els serveix de justificació per recórrer a les pràctiques més grolleres i brutes, pròpies de règims totalitaris

Por­tar els debats jurídics a Europa va ser, i con­ti­nua sent, una bona idea, segu­ra­ment l’única via per poder acre­di­tar el que està suc­ceint a Espa­nya i poder des­mun­tar entra­mats jurídics que dis­ten molt de ser els que cor­res­po­nen a un estat democràtic i de dret.

No hi ha res que molesti més a la repressió que l’apli­cació democràtica del dret que es fa a i des d’Europa, i l’última prova és la recent reso­lució del Suprem segons la qual acorda fer cas omís de la sentència del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH) i tor­nar a fer seure al banc dels acu­sats Arnaldo Otegi per enju­di­ciar-lo per uns fets pels quals, a més, ja va com­plir la con­demna impo­sada.

La repe­tició del judici a Otegi no serà més que una altra esce­ni­fi­cació d’una cosa que hem anat dient una vegada i una altra: les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les estan fent política i en fan sobre la base d’un poder il·limi­tat i a costa dels drets dels ciu­ta­dans, però també de la qua­li­tat democràtica.

Qual­se­vol per­sona mit­ja­na­ment rao­na­ble, i no es neces­sita ser jurista, ja sap quin serà el resul­tat d’aquest nou judici, en via interna, i també un cop la sentència que es dicti arribi, una altra vegada, al TEDH. Quan toqui, serà la ter­cera vegada que el TEDH esta­blirà que Espa­nya ha vul­ne­rat els drets d’Otegi i, no obs­tant això, tot ple­gat no sem­bla que els importi.

Les raons per les quals no els importa el que resol­gui el TEDH, ni les vega­des que els puguin revo­car les sentències, són múlti­ples i molt vari­a­des, però des­ta­quen les següents: la ine­xistència de qual­se­vol tipus de con­seqüència per als res­pon­sa­bles, el con­ven­ci­ment d’estar actu­ant així en bene­fici de la pàtria, una espècie de ter­ra­pla­nisme jurídic que els fa pen­sar que el seu dret –i la inter­pre­tació que en fan– és el millor i que molts s’afa­nyin a jus­ti­fi­car, també mediàtica­ment, qual­se­vol tipus d’aber­ració jurídica quan va en con­tra de l’ene­mic.

Sí, en el procés d’ani­qui­lació de l’ene­mic no només tot està permès, sinó que, a més, tot és aplau­dit majo­ritària­ment pel cori­feu mediàtic que, sense una mínima base jurídica, sem­pre s’afa­nya a jus­ti­fi­car el que és injus­ti­fi­ca­ble; ho fan no només des de la ignorància sinó, sobre­tot, a par­tir del relat impar­tit pels matei­xos ges­tors de l’abús.

Una part impor­tant de la deriva tota­litària i repres­siva ges­tada des de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals depèn, també, d’entrar direc­ta­ment en les com­petències exclu­si­ves del legis­la­dor; sí, el Tri­bu­nal Suprem ja fa temps, tot i que ara amb més inten­si­tat, que no només inter­preta les lleis com vol, sinó que les rees­criu, amb la qual cosa no només s’exce­deix en les seves fun­ci­ons, sinó que enva­eix, direc­ta­ment i clara­ment, les del poder legis­la­tiu.

Sobre aquest tema, no deixa de sor­pren­dre’m la pas­si­vi­tat amb què el legis­la­tiu es deixa gua­nyar el ter­reny i per­met que la seva volun­tat legis­la­tiva, que és la legi­ti­mada democràtica­ment, sigui suplan­tada pels que no tenen com­petències ni legi­ti­mi­tat per fer-ho.

Al final, no només és que estem jugant amb l’àrbi­tre en con­tra, sinó que, a més, aquest àrbi­tre va fent fle­xi­ble el regla­ment i el va adap­tant segons l’ocasió per impe­dir que ningú pugui con­tra­dir els seus desig­nis que, si bé són pre­vi­si­bles, mai dei­xen de sor­pren­dre.

Quan les nor­mes no hi arri­ben o la seva inter­pre­tació no es pot esten­dre més enllà d’un límit, ales­ho­res s’entra en una altra fase que con­sis­teix a crear-se o a inven­tar-se fets i, al mateix temps, ocul­tar tot allò que pugui ser­vir de base certa per des­mun­tar els fets amb què es per­se­gueix l’inde­pen­den­tisme, el seu entorn i, fins i tot, aquells que tenim enco­ma­nada la seva defensa jurídica.

Sí, el dret pot ser inter­pre­tat, esti­rat i fins i tot retorçat, però arriba un punt que no dona més de si i, per tant, s’ha de pas­sar a una altra fase o a una altra dinàmica repres­siva que se sus­tenta a par­tir de crear fets ine­xis­tents o de retorçar fets exis­tents i, en paral·lel, ocul­tar aque­lles evidències que per­me­ten des­mun­tar-los i esta­blir la veri­tat.

A poc a poc, anem veient com aques­tes dinàmiques fac­ti­co­cre­a­ti­ves es van assen­tant i este­nent a diver­sos pro­ce­di­ments i també com són uti­lit­za­des per cri­mi­na­lit­zar la feina, la vida i els mira­cles de molta gent i, per tant, més que pre­o­cu­par-nos ens han d’ocu­par, en el sen­tit que hem d’estar atents a aquests fenòmens cre­a­tius, així com dis­po­sats a llui­tar amb tots els mit­jans amb què l’orde­na­ment ens pro­te­geix, no ja per des­vir­tuar-los sinó, espe­ci­al­ment, per erra­di­car-los.

D’exem­ples d’això que diem, n’hi ha molts: ja hem vist com d’un grup de CDR s’arriba a una causa per ter­ro­risme, també com a par­tir d’una con­versa absurda s’esta­bleix el marc d’una pos­si­ble invasió russa, i així, una sèrie de cau­ses en què no hi ha cap altra base que les ganes d’ani­qui­lar l’ene­mic, desit­jos que són incom­pa­ti­bles amb qual­se­vol estat democràtic i de dret.

Pen­sar que aques­tes coses només pas­sen als altres és no tenir una consciència clara de la dimensió de la repressió ni de fins a quin punt alguns estan dis­po­sats a arri­bar, com he anat dient, per tal d’ani­qui­lar l’ene­mic, que és, en defi­ni­tiva, del que es tracta.

Men­ti­des ben expli­ca­des, i escri­tes en paper ofi­cial, s’aca­ben con­ver­tint en veri­tats indis­cu­ti­bles perquè, entre altres coses, els que les han de qüesti­o­nar són els pri­mers a accep­tar-les com si fos­sin veri­tats reve­la­des i, en alguns casos, aquests matei­xos res­pon­sa­bles d’expur­gar aques­tes men­ti­des són els pri­mers a vali­dar-les per propòsits que s’allu­nyen molt de ser els legal­ment atribuïts a la funció que aques­tes matei­xes per­so­nes han de dur a terme.

El pro­blema de fons no és que s’acabi sabent que es trac­tava de men­ti­des i de fal­se­dats i que es basa­ven en mani­pu­la­ci­ons i ocul­ta­ci­ons d’evidències contràries a aques­tes tesis, sinó que el mal ja s’haurà fet i no exis­tirà cap manera de repa­rar-lo… espe­ci­al­ment perquè aquest tipus d’atacs poden aca­bar minant no només la imatge, sinó també la cre­di­bi­li­tat i la mateixa estima dels afec­tats.

Sem­pre he pen­sat que el temps ho cura tot i, sens dubte, ho con­ti­nuo pen­sant, però una cosa és que el temps curi les feri­des i una altra dife­rent és que no que­din cica­trius.

Aquesta dinàmica repres­siva, en molts casos, s’escapa del con­trol gover­na­men­tal per una sen­zi­lla raó: per a una part impor­tant de l’Estat, l’actual govern d’Espa­nya no forma part d’aquest nucli dur al qual ano­mena Estat.

Òbvi­a­ment, cons­ta­tar aquest fet no exi­meix de res­pon­sa­bi­li­tat el govern, però ens per­met situar-nos en un millor pla per com­pren­dre la gra­ve­tat i la pro­fun­di­tat del pro­blema a què ens enfron­tem.

En qual­se­vol cas, si bé la repressió la vivim per­so­nes o grups con­crets, pen­sar que, arri­ba­des les cir­cumstàncies i en deter­mi­nats moments, no es pot esten­dre més enllà de l’entorn del con­flicte català, que abans va ser el basc, és tant com no conèixer la dinàmica d’aquests fenòmens o, sim­ple­ment, no voler veure, com dic, l’enver­ga­dura del con­flicte i la urgent neces­si­tat d’abor­dar-lo de manera ferma i deci­dida.

Per als que no se sen­ten còmodes en un sis­tema democràtic, sem­pre hi ha algun con­flicte que els ser­veix de jus­ti­fi­cació, i d’una pre­tesa legi­ti­mació, per recórrer a les pràcti­ques més gro­lle­res i bru­tes, pròpies de règims tota­li­ta­ris.

Segu­ra­ment, l’ori­gen del pro­blema es troba en la modèlica Tran­sició que es va viure a Espa­nya després de la mort de Franco, que ni va ser model de res ni va ser­vir per fer una autèntica i defi­ni­tiva tran­sició. Cada dia queda més i més clar que Franco va morir el 1975, però que el fran­quisme con­ti­nua gau­dint d’una bona salut, espe­ci­al­ment en les ade­qua­des esfe­res de poder que per­me­ten moure els fils de l’Estat i abu­sar-ne a la vista i amb la paciència de tots.

El temps dirà si m’equi­voco, però fins que no ho com­pro­vem, veu­rem com els diver­sos casos que es mun­ten per solu­ci­o­nar el con­flicte català són sem­pre més del mateix: acu­sa­ci­ons abo­mi­na­bles basa­des en pro­ves fal­ses i mun­tat­ges aber­rants que resis­tei­xin, com a mínim, el temps just per des­truir l’ene­mic.

Gonzalo Boye

(Advocat defensor del President Legítim de La República Catalana declarada però no implementada)

Extret de la República, El Punt Avui, per Salvador Molins, CLR*CDR/BIC

PS:   VOLEN DESTRUIR CATALUNYA. NO SABEN QUE CATALUNYA ÉS INDESTRUCTIBLE

   



PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA COM HO FEREN ELS PAÏSOS BÀLTICS:                                                                                                                                                    People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!