10 de novembre de 2020
0 comentaris

Gdeim Izic, deu anys

Deu anys, i més, de dignitat

Deu anys, i més d’ignomínia

En aquests dies d’octubre novembre del 2020 es compleixen deu anys de la construcció i de la ulterior repressió, a sang i foc, d’un somni, d’un clam: el campament Gdeim Izic. El campament de khaimes que es va muntar a prop d’Al-Aaiun, la capital ocupada del Sàhara Occidental: un moviment de reivindicació, per denunciar públicament la discriminació, l’espoli, el genocidi que pateixen, encara ara, els sahrauís al territori del seu país ocupat il·legalment pel Marroc, amb la cooperació necessària d’autoritats i responsables polítics del Regne d’Espanya, des de l’any 1976.
Des de la invasió manu militari camuflada inicialment amb la “pacífica” Marxa Verda; des de l’abandonament –venda- de la colònia del Sàhara Occidental, a través d’una simple nota, declaració, sense cap valor legal (els Acords de Madrid), el nou ocupant ha sotmès la població autòctona a una brutal repressió social, econòmica, política… que ha arribat a l’extrem de promocionar (sí, promocionar!) la via dels barcasses de sahrauís cap a les Canàries, com un instrument més de la neteja ètnica, del genocidi, que hi porta a terme amb el vist-i-plau, l’aquiescència, de les democràcies occidentals que pretenen alliçonar sobre els Drets Humans a la resta del món que no “pensa” com ells!
Deu anys (i la cosa ve d’abans encara), al llarg dels quals, polítics i responsables s’han obstinat a mostrar-nos quina és vertaderament la seua postura pel que fa al tema del Sàhara Occidental, abans Sáhara Español: la de no mossegar la mà marroquina que et dóna…
I, la roda continua girant: ara, a més, amb el govern actual del Regne d’Espanya, afegim un altre partit, o un altre moviment, a la llista dels que tenen, o han tingut responsabilitats polítiques, de govern, poder efectiu vaja! a la Moncloa i en d’altres àmbits de poder, i no han fet res, d’efectiu, per resoldre la qüestió: la descolonització pendent del territori. Així, l’autodenominat govern més progressista que mai no ha tingut el Regne d’Espanya s’ha demostrat tan súbdit, tan submís i sotmès (com els governs anteriors de l’UCD, el PSOE, el PP, en majoria absoluta, o amb recolzaments més o menys puntuals) als designis del rei marroquí de torn. I és que, clar, amb la relació familiar que hi ha entre els reis d’ambdós vores de l’estret de Gibraltar! Ja se sap, “la família és fer-se”, com diu una sentència nostra: Així, Juan Carlos I tractava de germà, hermano, a Hassan II, o siga que Felipe i Mohammed seran cosins, primos (un cognom igual sí que tenen, el VI). El rei Juan Carlos I sempre ha sigut un defensor dels postulats marroquins sobre el Sàhara Occidental. Malgrat les aparences. Però, realment, reialment, sempre ha sigut un defensor de la seua causa personal. Qui no sembla als seus…
I és que, els polítics i responsables d’aquest regne, des dels franquistes de finals del primer franquisme (que ja van deixar clar què en pensaven, abandonant, malvenent, el territori), als postfranquistes (hereus, tots, del atado y bien atado: hereus, perquè han fet acceptació de l’herència)… tots han tractat el tema com si el fet de no pensar en la mosca en comportara la desaparició. De tant en tant, però, no poden deixar de pensar en la mosca, i fan un gest automàtic, mecànic, espasmòdic, tot reconeixent-ne l’existència. Millor dit, algú els la recorda. En ocasions, també, per al propi profit personal, o partidista. Això sí, sense deixar d’aparéixer com els grans adalils de la causa sahrauí. La màxima, “que la teua mà esquerra no sàpiga que fa la teua mà dreta” va a missa!

És una mena de bipolaritat ideològica: et mostres molt amic dels sahrauís, els convides als teus congressos, assisteixes als que ells organitzen, però beses la mà del botxí –torturador- dels sahrauís.

Però, ja vindran els fontaners, o els fusters (amb perdó dels professionals d’aquests gremis!) amb el ribot, la plana, i ho aplanaran tot, ho desembossaran i permetran el trànsit, la fluïdesa, que possibilita el miracle de convertir les fílies en fòbies, o almenys, silenciar, matisar, edulcorar, les fílies a segons convinga.

La partitocràcia endogàmica que ens regeix. 1984, en estat pur!

Recorde aquells dies de finals del 2010, quan seguíem els esdeveniments del campament Gdeim Izic, amb emoció continguda, primer, amb tensió i por, després, i amb ràbia, finalment. Quan la nit anterior a l’assalt del dia 8, molts dels amics del poble sahrauí vam rebre una telefonada, on ens avisaven, ens anunciaven, millor dit, que l’endemà, al matí, a l’alba (de matinada han trucat!) la policia i l’exèrcit marroquins entrarien a mata-degolla al campament. Com es va poder veure en les imatges de la tele.

Si jo ho sabia, els José Luís Rodríguez Zapatero, Trinidad Jiménez García-Herrera, i tutti quanti, no només ho sabien, sinó que ho permetien, i n’eren còmplices necessaris, certament. I, després, el silenci… i el deplorable posat del govern espanyol, reclamant fonts informatives imparcials per poder actuar. Què ens van voler fer creure, que el govern espanyol no té informadors, espies vaja, al territori? S’ha d’informar de tot a partir del que diu la premsa? Certament, sí que en té i li diuen allò que no vol escoltar; perquè només pot escoltar, creure, allò que li diu el rei marroquí.

O la resposta en seu parlamentària, al plenari del Senat, el 16 de novembre, on es justificava en la prudència, més d’una setmana després, per no haver expressat ni una sola queixa davant l’ambaixador del Marroc, per la brutalitat de l’actuació, per l’ocupació il·legal del territori…

I els moviments espectaculars, de pur espectacle, d’alguna star de la ràdio. Lamentable. Allò que hi va fer la SER, enviant a Al-Aaiun la senyora Àngels Barceló, va ser autopromoció carronyera i indignant. Informar des de dins és el que van fer Antonio i Isabel. Que, fins i tot, es van jugar la pell.

 

Hem de recordar que aquells fets ocorrien en un territori que és responsabilitat administrativa[1] del Regne d’Espanya, en primer lloc; i un territori on impera una situació d’alto el foc (de guerra en stand by) que impedeix el moviment de tropes, de forces armades, que han de romandre acantonades als seus quarters, sota el control dels cascos blaus, de la MINURSO. De l’ONU, vaja, i del seu Consell de Seguretat, que són, en defecte de la metròpoli, ací el Regne d’Espanya, qui ha d’assumir la seua responsabilitat en la garantia de la seguretat dels ciutadans dels territoris ocupats pel Marroc! Uns cascos blaus, una MINURSO que no té, curiosament, competències en matèria de drets humans. I, on era, aquesta força de pacificació en aquells dies? Doncs… havien rebut l’ordre, el consell, la recomanació, de part de les autoritats d’ocupació marroquines, d’aquarterar-se! I això feien: clavar el cap sota l’ala!

Allò era, és, en un territori on viu una ciutadania que, “de iure” és responsabilitat espanyola. No ho dic jo, ho va dir, escriure, l’actual ministre, el Sr. Grande-Marlaska –en un auto-, quan era president de l’Audiència Nacional Precisament en un auto sobre les brutalitats marroquines comeses arran del desmantellament del campament Gdeim Izic, entre les quals la mort, el brutal assassinat d’un ciutadà espanyol. Però, no és el mateix ser jutge que ser ministre, clar!

 

Àfrica comença als Pirineus! Una sentència de mitjans segle XX, que no ha perdut vigència. Almenys pel que fa als àmbits d’influència de les diferents capitals. La política exterior i interior del Regne d’Espanya és marcada des de Rabat: podem recordar que, des de Rabat, es decidia qui podia pujar i qui no podia embarcar en un avió espanyol, en un aeroport espanyol,? O el cas d’Aminetu Haidar que va ser embarcada a l’aeroport d’Al-Aaiun per la policia marroquina, sense documentació, en un avió espanyol, de retorn a Lanzarote, i va ser feta entrar en territori espanyol per la mateixa policia espanyola. És clar, sembla ser que ni el Sr Ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos Cuyaubé, ni a la Moncloa, tampoc no tenien accés a informacions imparcials. Però, un jutge, d’això, en diria, sentenciaria, prevaricació, tràfic de persones,  om a mínim!… I tot això perquè el rei marroquí no es disgustara.

 

Gdeim Izic va ser una acció que havia pillat per sorpresa els aparells repressors de l’estat ocupant, i que els estava ridiculitzant. Per tant, calia una acció repressiva exemplar. Una repressió que va ser un apartat més àlgid en el procés de neteja ètnica, genocida, que està portant a terme, “de facto”,  el govern marroquí ocupant al territori de la colònia espanyola, “de iure”.

 

Ara fa deu anys, milers de ciutadans sahrauís van ser massacrats amb el silenci còmplice de les autoritats espanyoles. I continua el silenci. I la repressió. Mentre, la política de neutralitat activa (un oxímoron més d’aquesta classe política i responsable que ens regeix) és imposada pels governs de la Moncloa.

L’article 73 de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides afirma que els membres de les Nacions Unides que tinguen “responsabilitat d’administrar territoris, els pobles dels quals no han assolit encara plenament l’autogovern, tenen la “sagrada” obligació de promoure el benestar dels habitants dels territoris que tutelen. Més encara, han d’ajudar-los a dur a terme la seua descolonització i la posada en marxa d’un “autogovern propi”.

Res de neutralitat activa, doncs, ni de preparar esborranys per bastir una autonomia “gatopardista” (inconstitucional al Marroc!) per al Sàhara Occidental com s’ha fet des de la Moncloa. Res de cercar una solució mútuament acceptable. Però, és que ens hem begut el trellat? Això no és cosa d’un acord de jutjat de pau! Ens volen fer creure que esperen que la víctima i el violador es posen d’acord? I com que la víctima no vol entrar al joc, prevariquen volent fer-la callar!

Ací l’única solució és l’aplicació de les resolucions de l’ONU. L’acompliment de la tasca encomanada a la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). I per això fer, prèviament, cal retirar els polítics i responsables espanyols que estan en nòmina marroquina. Uns polítics i responsables que, per acabar, parlen de l’ONU com si fóra una entitat aliena al Regne d’Espanya. I, això no obstant n’és un membre responsable de les decisions que s’hi adopten.

[1] Resolució A/31/275 de l’Assemblea General, aprovada el 25 d’octubre de1976, segons la qual Espanya seguia sent per a l’ONU la potència administradora del territori. Deixant clar que la declaració del govern espanyol, del 26/II/1976, on se’n desentenia completament, era completament nul·la i improcedent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!