19 de juliol de 2020
0 comentaris

La Sra. Barceló Chico no sap escriure.

O, només, estan obligats a dur màscara els xiquets valencians de sis anys.

Permeteu-me la broma: La senyora  Ana Barceló, Chico, no sabe escribir. No és una traducció, sinó una versió molt lliure del titular que encapçala aquest apunt. I és que les comes, els signes de puntuació en general, tenen una gran importància en els nostres escrits. De tots és conegut que una coma pot salvar una vida: ara menjarem xiquet, no és igual que ara menjarem, xiquet!  Ni  de bon tros!

El DOGV publicava, ahir dissabte, el text d’una resolució que podem llegir íntegra ací , en la seua versió valenciana(?). Una resolució signada per la Sra. Consellera de Sanitat Universal i Salut Pública. On es pot llegir:

«1.3. Ús de mascareta.

1.3.1. Les persones de sis anys, d’ara en avant, estan obligades a l’ús de la mascareta en tot moment en la via pública, en espais a l’aire lliure i en espais tancats d’ús públic o oberts al públic.

És a dir, les persones (ai! el llenguatge mal anomenant inclusiu!) de sis anys sí; les de set, no; les de seixanta, tampoc!

Però, si en comptes de llegir la versió valenciana del text, mirem l’original -castellana of course!-  llegirem “Las personas de seis años en adelante están obligadas al uso de la mascarilla en todo momento en la vía pública“. I quina versió penseu que valdrà en un possible pleit per haver sigut pillat, en possessió de 59 anys i sense màscara?

En un apunt anterior d’aquest bloc, ja us vaig suggerir que miràreu el text de les URL de la GVA, la generalitat jussana. Ara podem mirar en quina monollengua es publiquen les notes de premsa de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública. Per molt que insistisca, que clique, que ho vull en valencià. Només acoseguisc el marc en valencià. El contingut és en espanyol. El rom que no bec no em permet la visió doble, visió bilingüe.

El cas és que la lectura de la Resolució de què parle és tot un exercici de… És un bon exemple per practicar correcció de textos amb els meus alumnes d’ESO.

Ja sabem que els textos administratius són, d’allò, farragosos. Tot i que pretenen ser el contrari,  els seus autors volen que siguen uns textos que es caracteritzen per la claredat i la senzillesa, la concisió, el respecte i la correcció, entre d’altres coses. Doncs bé. No. No és el cas.

En primer lloc, si ens referim a la correcció. Observem que hi ha un ball entre la normativa actual i la, diguem-ne, clàssica, de l’ús dels diacrítics. Per un costat observem que s’accentua el monosíl·lab és, quan es tracta de la forma verbal. Però, no és el cas de la forma verbal fóra, que hi és tractada com a adverbi de lloc. O, simplement és un error més?

Un altre cas molt poc clar és l’oració “procediments d’higiene i prevenció de risc de contagi enfront de Covid-19“. Ja sé que no és per fer broma, que la covid-19 és una malaltia molt, i molt greu. Però, el text parla de possibles contagis “davant per davant” de Covid-19! Com qui diu a l’altura de Blanqueria-7! Males passades del traductor automàtic, que una pàgina abans traduïa “frente a” per “front a“, que no és que siga… però, és més transparent.

No parlarem, ara, de l’ús, o del mal ús dels pronom febles. Però, tota una mina!

Sí que m’agradaria parlar, ara, d’un aspecte que sembla que s’ha fet sistèmic en el llenguatge administratiu. Com que una de les característiques d’aquest registre és la del respecte, s’hi ha fet lloc allò que en diuen llenguatge inclusiu. Els textos administratius són els que primer, des de fa molt de temps, que van començar a fer visible, a evidenciar (amb el Sr/Sra), la personalitat individual, sexual, de qui l’emetia o a qui anava destinat.

Ara mateix, jo, he hagut de fer un joc amb  la llengua per evitar l’ús del masculí, no marcat, genèric. Acusat, injustament de feminicidi. Els gèneres gramaticals no són violents. La violència és exercida per les persones.

Però, dit això, sense entrar en més detalls, cal dir que és, com a mínim curiós l’ús que s’hi fa del llenguatge anomenat inclusiu. Bàsicament, és un batibull de solucions, passant de la clàssica, el/la treballador/a, o les persones treballadores, arribant, directament, als treballadors…

És clar que és un text llarg; però, els textos han de ser coherents. No és possible que llegim, en quatre línies: “un màxim de 100% de persones participants, inclosos els monitors i monitores, llevat que existisca separació física d’espais. (punt i a part) En els dos casos, durant el desenvolupament de les activitats, els participants s’organitzaran en grups…” . A veure, només els participants masculins?  Els monitors i (les) monitores, no són persones?

Més avant trobem una errada en l’ús de les majúscules. I això que, en l’administració s’hi és molt primfilat. Un ajuntament és un edifici, on l’Ajuntament, el conjunt, o el govern, de la representació democràticament  elegida, té la seua seu. Una errada, tot s’ha de dir, sistemàtica. Coherent. Però, són els governs municipals els qui, hi diu, han d’establir i s’han de fer càrrec de la seguretat de treballadors, clients i vianants; uns col·lectius que unes poques línies més amunt, eren persones treballadores, i clientela (sort que vianants és inclusiu, per se).

un altre exemple de despropòsit: en la mateixa oració trobem: on se situaran les persones assistents i els intervinents en l’espectacle. Els intervinents no són persones. Hi havia pobles on deien, hi ha poca gent, tres persones i dos castellans.

Un últim exemple del (mal) ús del llenguatge inclusiu/marejador “en relació amb els/les esportistes, els treballadors i treballadores, els mitjans de comunicació acreditats i el públic assistent“. Els mitjans de comunicació? o “elsles treballador(e)s acreditats en nom dels mitjans de comunicació”?

Així doncs, no ens queda una altra que considerar un cas de tic masclista l’ús exclusiu del masculí per a designar “el tècnic competent ” que ha d’emetre un informe; un tècnic que, més endavant, serà designat com “el mateix/a tècnic/a encarregat/ada de la supervisió“. Un tic masclista? Estem parlant d’un punt, el 19è, referit als festejos taurins tradicionals (bous al carrer). Això què hi té a veure?

Per acabar, he de comentar que la casuística de l’ús, i no ús, del “llenguatge inclusiu” no és particular de la versió valenciana (?) del text; sinó que, si comparem els textos de l’edició bilingüe del DOGV, observarem que, en l’original castellà ja és produeix el mateix ball.

Tranquil·la, senyora Barceló, hi ha molta gent que comet més faltes! … Tenim … també l’exemple de les resolucions del senyor secretari autonòmic de la Conselleria d’Educació: eren tot un poemari d’incorreccions i mala redacció. Allò que podríem haver considerat textos rupturistes, potser dadaistes, si no fóra perquè eren producte més aviat de la ignorància que no de la voluntat de trencament de la norma.

L’ensenyament també és una tasca essencial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!