Terra i llibertat

Autodeterminació - Països Catalans

12 d'abril de 2014
0 comentaris

ALGUNS APUNTS SOBRE LES ÚLTIMES TENDÈNCIES DE LA MARCA BARCELONA

Els darrers dies 4 i 5 d’abril es van celebrar a Can Batlló (barri de Sants) unes jornades sobre BARRIS COOPERATIUS, I CIUTAT COMUNA, amb la voluntat de cercar propostes i idees que facin de les nostres ciutats llocs habitables i on les relacions de col.laboració i cooperació substitueixin les propostes de consum de masses (turisme massificat, preus a l’abast de no sabem qui…), l’especulació immobiliària i de casino (impulsades per Ciu i el PSC…”Barcelona World” si més no), així com aquest nou capitalisme de casino amb el que CiU sembla tan amistansada.

Aquestes jornades a les que seguiran un conjunt de noves trobades i accions dotaran els moviments veïnals (els nous, i els antics) d’eines concretes, idees, propostes i maneres per transformar llurs barris.

S’endega una nova etapa en la lluita pel dret a la ciutat als Països Catalans. Barcelona capdavantera posa la seva energia transformadora i radical al servei dels diferents moviments ciutadans d’arreu del país.

A continuació reproduïm un article escrit pels companys/es de l’Ateneu La Base de Poble Sec, una de les entitats organitzadores, i de fet l’entitat promotora de les Jornades.

El canvi del govern municipal també ha implicat certes modificacions del relat de ciutat i marca1. El cas és que els poders fàctics públics-privats que regeixen el destí dels habitants de Barcelona s’han adonat que la mera explotació turística (de massa, de creuers i negocis) – que suposa més del 15 % PIB de Barcelona i més de 7,5 milions turistes a l’any – els està molt bé però que requereix alguna coseta més. A més a més, la massificació turística ha augmentat tant que amenaça amb malmetre les mateixes bases de la marca: el centre de la ciutat s’ha convertit en una mena de no lloc d’oci estandarditzat que no es diferència en res dels altres destins turístics urbans d’Europa. Amb la qual cosa Barcelona va perdent el seu atractiu per al turisme de la classe mitja i alta, la meta inicial de l’aposta turística.

Per diversificar els reclams turístiques de la marca, l’ajuntament liderat per CIU aposta, per una banda, per la proliferació d’events esportius, preferentment d’elit, siguin de fabricació pròpia – com és la regata de vela Barcelona World Race –, o importada (com l’idea de ser punt final d’una etapa de la Tour de France). L’altra aposta va més en sintonia amb les últimes tendències de la marca. Pretenen convertir la ciutat i el seu àrea d’influència en un pol d’atracció per a estudiants, postgraduats, artistes i joves “emprenedors” de tot el món. En particular es dirigeixen a estudiants de postgrau i experts procedents de sectors considerats estratègics com són el disseny, la moda, la recerca biomèdica, les escoles de negocis, les universitats elititzades, l’arquitectura, l’urbanisme, la gastronomia i la tecnologia mòbil. En definitiva, somien amb convertir Barcelona en una mena de cluster de les “classes creatives”, que, segons el creador del concepte Richard Florida, es defineixen i regeixen per tres Ts – talent, tecnologia i tolerància.

Evidentment per caçar aquests talentosos joves emprenedors s´ha de crear un entorn favorable i avantatjós. L’entorn favorable seria el que ja caracteritzava la marca abans de la seva massificació: el ser una ciutat mediterrània, oberta, amb molta vitalitat i qualitat de vida. Posat que Ciutat Vella ja està pràcticament devastada, ara li tocaria el torn a altres barris històrics del nucli urbà com, per exemple, Poble Sec o Sants, i també zones determinades de barris com el Clot, Sant Andreu o Poble Nou.

De forma semblant al “Gaiexemple”, els tècnics municipals intentaran crear sinergies entre el patrimoni urbà i social del lloc i muntar algun invent temàtic per augmentar el seu atractiu per al personal globalitzat (per exemple, a Poble Sec van en aquesta direcció: la creació de la “ruta de tapes” i les noves places amb la seva il·luminació digitalitzada amb màstils d’uns 7 m d’alçada, que volen crear a través del Pla del Paral·lel). La proliferació d’apartaments turístics i pisos d’estudiants d’Erasmus, l’avarícia dels propietaris i dels agents immobiliaris així com les facilitats que els dona la Llei d’arrendaments urbans faran la resta per apujar els preus dels pisos i fomentar l’expulsió dels veïns i veïnes dels llocs afectats per aquesta nova estratègia de l’ajuntament.

Però la marca Barcelona de segona generació no tan sols vol revaloritzar el seu teixit veïnal amb emprenedors tolerants, talentosos i embadalits amb la tecnologia. També vol ser un “hub d’innovació tecnològica” i una de les millors “smart cities”2 del món mundial fent una aposta decidida per l’aplicació generalitzada de les tecnologies de la informació i de la comunicació en la gestió de la ciutat, amb un pes molt específic de la telefonia mòbil. Tot això, evidentment, es ven com el no va més en quan a la millora de la qualitat de vida i “sostenibilitat ambiental”. Posat que serà un tema de llarg recorregut aquí tan sols unes poques pinzellades per començar la discussió, entenent sempre que Barcelona no és el subjecte de les dinàmiques apuntades. La ciutat és tan sols un element (punter o no) d’una tendència general de totes les metròpolis occidentals i les seves zones de influència.

Els hubs d’innovació

L’ Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (mitjançant Incasol) han creat l’entitat Barcelona-Catalonia perquè promogui el desenvolupament del conjunt de nous projectes urbanístics de l’àrea metropolitana de Barcelona. Es tracta de projectes que els seus promotors defineixen com a estratègics i per els quals busquen inversors. Una part d’aquests “hubs d’innovació”3 són solars, altres són complexos construïts, sigui parcialment o completament (com per exemple, Can Batllo o les Casernes de Sant Andreu) que volen convertir en espais de convivència d’usos residencials, d’oci i d’activitats econòmiques, siguin aquestes de transport com és el cas de la Sagrera o de recerca i demés com en cas de la “Smart City Campus Diagonal-Besos”. Les altres són parcs empresarials i centres logístics estretament lligats a la perspectiva de convertir el Port de Barcelona en una de les principals portes d’entrada del comerç asiàtic a Europa, i la ciutat de Barcelona en l’eix de l’anomenat corredor mediterrani. Se suposa que tots el projectes es realitzaran amb criteris d’eficiència energètica i sostenibilitat ambiental. I, efectivament, amb una plena interconnecitivitat per a major glòria d’un món informatitzat en el que ha desaparegut la diferència entre el treball i el temps lliure i on cadascun/a està cridat a convertir-se en empresari de sí mateix.

De fet la cosa més nova dels “hubs d’innovació” és el seu nom ja que, en gran part, són idèntics amb les velles “noves àrees de centralitat” del tripartit municipal que també eren molt sostenibles i de molta eficiència energètica. Sembla ser, que també la Barcelona marca CIU produeix bastants cortines de fum. I evidentment forma part d’aquestes cortines de fum el fet que la convergència convergent pretén construir – amb diners públics que acaben en mans dels seus amiguets constructors, consultors, etc. – nous habitatges a una ciutat que té dotzenes de milers de pisos buits i una brutal emergència social. Seria molt més barato, sostenible i eficient retornar aquests pisos la seva funció social i fomentar, per exemple, l’ús de plaques solars/fotovoltaiques a les teulades de les finques de la ciutat per contribuir a la seva eficiència energètica.

Smarts cities

La cooperació públic-privada, que ja era un element constituent del modell Barcelona, constitueix el marc polític ideal per a la imposició del nou paradigma d’una vida urbana basada en – i completament determinada per – la innovació tecnològica i el control telemàtic. De fet, en l’era de dèficit zero i balances econòmiques equilibrades, les actuacions dels poders públics es limiten cada vegada més a preparar el terreny perquè el capital privat és pugui desplegar sense cap mena de trava. Aquest “assistencialisme” té moltíssimes cares. Així per exemple, estem veient com es fixen els plans docents de les escoles, instituts i universitats marginant tot el que tingui que veure amb les lletres i ciències socials i promovent de forma bestial el pensament positivista i les carreres de “ciències aplicades”. A la mateixa dinàmica responen per exemple, l’externalització dels serveis de sanitat, l’obligació a la formació continua per mantenir el propi estatus quo o els elogis penetrants de la figura de l’emprenedor i les pressions per transformar-se en un exemplar d’aquesta nova especie.

També veiem com els mitjans de comunicació de massa – i molt en particular la radio i televisió pública de Catalunya – tenen un paper central en la creació de l’acceptació social (re)produint les notícies adients sobre els sectors estratègics de la marca i ressaltant constantment els seus productes per més insignificants que siguin. Al mateix temps reprimeixen de forma sistemàtica tota nota discordant sobre sectors com la biomedicina o els transgènics. Si ningú els obliga, mai no presentaran els resultats de recerques sobre la nocivitat de les ones emeses pels mòbils i de les antenes necessàries pel seu funcionament. Tampoc publicaran la noticia que, en països com a Alemanya o Franca, l’ús del mòbil està prohibit en escoles bressols i altres espais d’infants inferiors als 3 anys. En canvi, les noticies produïdes per les agències de promoció de la Smart City Barcelona es reprodueixen sense revisar, encara que siguin mentides. Per exemple, en els suplements de La Vanguardia i El Periòdico editats al cas, es venen com a una innovació de Barcelona tècniques d’avisos sonors per a secs que en altres ciutats europeus funcionen des de fa més d’una dècada. En definitiva: estem davant un nou relat concertat que està destinat a recuperar la legitimitat, cohesió i l’impuls d’un règim immers en una crisi econòmica, ecològica, social i cultural sense precedents.

No estem en condicions d’esbrinar fins a quin punt el compte de les smart cities pertany al camp de la ciència-ficció. Vistos els antecedents, com mínim, caben uns dubtes més que raonables que la justificació repetida fins a la sacietat que només aspiren a “millorar la vida de les persones” podria ser una simple fal·làcia. Alimenta aquests dubtes el fet que els usuaris (o sigui, els habitants) d’una “smart city” són corresponsables directes de la gestió eficient de la ciutat i del seu consum privat. Si tenim en compte que pràcticament tota la gestió de les infraestructures urbanes de Barcelona estan en mans d’empreses privades regides per la llei del màxim benefici4, no costa massa imaginar-se que aquest fet es traduirà en uns preus més elevats, en un empitjorament dels serveis i en l’externalització de tasques de l’empresa als “usuaris”.

A més, i expressat de forma molt esquemàtica i incomplert, sembla clar que l’aposta per la telematització de la vida urbana comportarà: a) noves formes de segregació urbana b) un salt inèdit en el control central dels comportaments/necessitats individuals i socials; c) la supeditació de tots aspectes de la vida a la raó instrumental; d) una major submissió de nostres capacitats cognitives a la màquina i, per tant, un nou salt en les explotacions de les mateixes; e) un nou salt de mercantilització de les relacions humanes i amb això de la solitud.

Horst, de La Base

1Vegeu, per exemple el número de Tardor 2013 de la revista Barcelona Metropòlis.

2On, segons una misteriosa lliga de “smart cities” ocupem el 4. lloc, si es pot fer cas d’allò que diu La Vanguardia; de totes maneres si Barcelona ocupa el 4. lloc amb la seva contaminació i infam qualitat d’aigua, més val no saber qui serà el sisè, potser Hong Kong o Shanghai?

3Vegeu: BCNCAT_Cat2013.fh11 – BCNCAT-CAT.pdf

4 i les que encara són en mans de la ciutat-empresa, com la TMB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!