Tomeu Martí

Bloc de comentaris, opinions i avisos

7 de desembre de 2004
General
0 comentaris

Postal de València

Artcle publicat a Diari de Balears dissabte 4 de desembre de 2004

Escric aquestes paraules des de València, una ciutat que, malgrat tot, la consider ca meva i «l’estime desesperadament» en paraules de Vicent Andrés Estellés. Passejar per la València antiga és topar-se cada instant amb records de fets històrics i pedres que ens proclamen a cada passa la gemanor, l’agermanament que ha existit sempre amb Mallorca. Però és també, si em permeten la ironia, un viatge al futur que ens espera si continuam triant com a governants els deixebles de Zaplana.

Els companys d’Acció Cultural del País Valencià, autèntics herois de la resistència cultural contra l’extermini planificat de la identitat catalana d’aquesta terra, m’ho diuen amb tota claretat: «després de nosaltres, veniu vosaltres…»

València viu -torna a viure- sacscejada per l’etern (i fals) debat sobre la unitat de la llengua. Manifestacions al carrer en un sentit o en un altre, demagògia política, escalfament mediàtic i utilització partidista per part del PP de l’exacerbació d’uns sentiments identitaris difusos i confusos en el melting pot valencià. El debat, que ha reviscolat després de les diverses actuacions nefastes del govern espanyol, presidit per Rodríguez Zapatero, és considerat molt positiu pels companys d’Acció Cultural, ja que creuen que pot servir per clarificar definitivament les coses.

De fet la situació no és nova, cada vegada que la dreta valenciana es veu estreta, corr a protegir-se en el seu refugi per a canalles preferit: el patriotisme blavero. No és cap secret que el PP valencià es troba en hores baixes. El partit està dividit entre els seguidors d’Eduardo Zaplana i els de l’actual president del Govern valencià, Francesc Camps, i aquest, en veure perillar l’única cosa que vertaderament l’importa, és a dir, el poder, ha fet el mateix que els seus antecessors, encomanar-se a la maredeueta del blau.

Camps, tan impostor com un Abril Martorell qualsevol, ha corregut a erigir-se com el màxim defensor de les essències valencianes: «ens volen furtar l’aigua i la llengua». Ben aviat sortirà la paella, també.

Res de nou i tota una lliçó per als que vivim i treballam a les Balears, els que han relegat la presència del valencià a pura anècdota al Canal 9, els que pressionen les universitats valencianes perquè no treballin a favor de la llengua dels valencians, els que censuren els llibres escolars, els responsables directes de la pràctica desaparició de l’ús social del valencià a la capital valenciana, i qui va declarar publicament «prefiero hablar en castellano para así no tener que salir doblado», aquests són els que pretenen aparèixer com a defensors del valencià.

Ja ho va deixar escrit en Jaume Fuster a finals de la dècada del 1970.

«Però la fal·làcia comença aquí mateix. De fet, els propulsors d’aquesta «llengua valenciana» no es distingeixen precisament pel seu entusiame per restablir-la en els seus usos domèstics, ni, naturalment, en els públics.

Com que el país és petit i tots ens coneixem, l’evidència s’imposa: són els castellanistes de sempre, i els sobrevinguts, els qui, precisament, més clamen -i sistemàticament en castellà- per una «llengua valenciana» que han abandonat i que desdenyen. Aquesta constatació és valida per al senyor Abril Martorell i els seus immediats col·laboradors, com ho és per a aquelles dames d’UCD i les mesocràtiques «ties maries» que, de tant en tant, munten algun xou cridaner davant el presumpte «imperialisme català».

Fuster dixit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!