prova

Deixa un comentari

‘Pero estoy demasiado alerta como para sentirme totalmente feliz. Alerta ante mí mismo, ante la suerte, ante ese único futuro tangible que se llama mañana. Alerta, es decir, desconfiado.’
(Benedetti, ‘La tregua’)

 

Fer-se gran és haver d’ocupar-se i de preocupar-se. Això em ve al cap quan prove d’entrendre per què d’un temps ençà han fugit de mi tantes coses que voldria haver retingut per sempre més i n’han entrat d’altres que, en canvi, voldria despatxar i són eternes companyes de viatge. Entre aquestes últimes, hi ha l’estar alerta continu i neguitós, nou de trinca, que em recorda molt la mare i, per això, em dóna moltes pistes. És un conèixer les coses des de dalt. Des del risc i la por de l’experiència. Des de la certesa que aquella serenor fresca d’estiu, de fosca i de gesmil és un record encallat extramurs que ja no tornarà. Perquè ara ja no hi és la nena a qui venia tot donat. I la simplicitat cal buscar-la amb tant d’esforç que no sorprèn el defalliment i la resignació amb tot de complicacions. En són tantes les que ja he intentat explicar-te i també tantes les que encara m’han quedat dins que he recorregut a De André perquè tu t’has resumit així i la curiositat volia comprovar si coincidim. I escoltant-lo han nascut llàgrimes empeses pels errors que també han volgut fugir-me i que alhora m’han fet somriure pels tants malentesos i els tants benentesos. Ja ho veus, que inclús els alleujaments pesen i se sumen al buit corrosiu que és tenir-te lluny, que es posa al llit amb mi i no marxa a treballar a primera hora. Sort que una altra companya de viatge, més dòcil, em diu que tornaràs i que això només és una nova prova d’aquestes que se’t planten al davant perquè sí i de les que mai ningú ha sabut explicar-me la meta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 16 de març de 2014 per verorosello

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *