Via con me

Deixa un comentari

‘El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.’

(En bona companyia. Joan Vinyoli)

No pare de rumiar el darrer neguit pel pas del temps si tot just aprenc que val més sumar o quedar-s’hi quiet que restar. Tan plena de temps com sóc i tantes coses que hi tinc, gràcies al temps. Per què, el neguit?

M’ho rumie en aquest país meu d’Itàlia, amb un cafè i un sol que s’ha fet d’esperar al davant, i algú que canta Via con me de fons. Són més boniques que mai, aquestes nits de vins encesos que van començar fa vuit anys i encara hi duren. I ens fan plorar i riure, tot alhora, sota el caliu de saber-nos un bon tros i de saber que cap sofriment és inútil i tot ens fa.

Potser és l’hora de llegir entre línies aquests moments per deixar enrere neguits indòcils. Ara, que hi ha racons tendres a deshora per cantonades més que patejades que són, de sobte, descobertes. Ara, que ve la primavera…

Crèdit de disseny de lloc web: bestwebsitehosting.ca

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 23 de març de 2015 per verorosello

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *