La conferència de Stanford

0

Ací teniu el vídeo de la conferència que vaig fer el 23 de gener a la Universitat de Stanford, convidat pel Centre d’Estudis Europeus i el Programa d’Estudis Ibèrics, amb el títol de ‘Europa, entre el Brexit i la revolta mundial del 2019’.

La conferència es va fer al migdia i com és costum en aquesta universitat californiana els assistents s’havien d’apuntar prèviament i rebien un pack per dinar. D’aquesta manera aprofiten al màxim el temps. Hi havia 75 persones apuntades, el màxim que permetia la sala i de fet varen obrir les portes per a permetre que unes quantes més pogueren seguir la xerrada i el debat posterior, que es va allargar molt més enllà del que s’havia convingut.

Aquest era el cartell de la xerrada.

 

La riera de Palo Alto

0

He tornat dos anys després a la Universitat de Stanford. Aquesta volta per a fer una conferència i sol. I igual que fa dos anys m’he allotjat a Palo Alto, la ciutat on és la universitat.

El centre de Palo Alto és University Street, un llarg carrer comercial que porta a l’estació del tren i als autobusos que porten a la universitat. Com que el meu hotel, el Cowper Inn,  era a la part diguem-ne de dalt, he tingut la possibilitat de fer el passeig per l’avinguda amunt i avall. Hi ha cafès i restaurants, algunes botigues i una Apple Store desproporcionada per a la mida de Palo Alto. La raó, però, és que Steve Jobs sembla que vivia ací i de tant en tant s’hi passava. Com si diguérem que era la botiga personal del cap.

En una de les passejades vaig parar a fer-me un cafè i vaig cridar a casa. I quan l’Assumpció em va demanar on era, ella mateix va proposar: ‘que ets a la Riera?’. La translació del passeig arenyenc al passeig californià em va semblar més que adequada i deliciosa en la distància. Com si desfés els milers de quilòmetres que ens separaven.

En la foto, amb el professor Joan Ramon Resina

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Les entonacions insubstituïbles

0

Llisc Antoine de Saint-Exupéry. Parla de la identitat de la gent i en el seu esforç per definir-la escriu que ‘je parle des intonations irremplaçables’. Entonacions insubstituïbles, quina seqüència més exacta, quina definició més precisa! I quantes vegades m’he trobat a mi mateix reaccionant a una entonació, deliciosament dialectal, que m’obre el cap i em transporta ben lluny, penjat solament d’una vocal…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Un cap d’any a París

1
Publicat el 3 de gener de 2020

Ens escapem tres dies per a passar el cap d’any a París. Una manera com una altra d’obrir el cap i deixar-nos anar, una miqueta enllà de l’actualitat i d’aquest dia a dia tan esgotador que vivim des de que va començar el procés d’independència.

A París fan vaga els transports, amb tot el dret del món. I això ens força a caminar una barbaritat. Com que ara els mòbils fins i tot saben quants passos fas la màquina em retorna la xifra: fem 14.38 quilòmetres el dia 30, 12.83 quilòmetres el dia 31 i 9.81 quilòmetres el primer de gener. Això fa poc més de trenta set quilòmetres. La distància aproximada entre Arenys i Barcelona, que no se’ns ocorreria mai fer a peu.

Les ciutats, i sobretot les grans ciutats com París, tenen això. Evidentment si hagués hagut metro no hauríem caminat tant però caminar per París sempre és atractiu. Només hem agafat en dues ocasions la línia un del metro, pensant que era serveis mínims. Després he descobert per a la meua sorpresa que no fa vaga perquè està completament automatitzada, no té conductors ni cap intervenció humana. El descobriment m’ha fet pensar que aquest capitalisme salvatge que vivim té, doncs, una altra fita a assolir: fer impossible les vagues fent que no treballe cap humà.

Ens hem quedat en un hotel petit a tocar de la Plaça de la República. El Marais, l’ajuntament, el Pompidou i les Halles formen part des de fa dècades de la meua memòria parisenca. Com les llibreries. Per sort la FNAC de les Halles encara ven llibres i encara em puc perdre per les diverses llibreries Gibert que coexisteixen al Boulevard Saint-Michel. El problema és que amb l’edat m’estic tornant selectiu. Abans ho comprava tot i ara mire de comprar només el que puc llegir en el període raonable de temps que se m’obre al davant. Llibres de geopolítica i d’història, les darreres novetats de la sempre apassionant política francesa. el polèmic volum d’autodefensa del senyor Finkielkraut…

Bona part del viatge el passem als museus. Anem al Museu Maillol. S’hi nota un bon esforç per ofegar la seua catalanitat però aquesta supura per tots els cantons. Al fons hi ha una sala amb terra de masia i l’única llum natural de tot l’edifici que no s’entén sense entendre d’on venia. El Rodin, ben a prop, està tancat perquè és dilluns però podem admirar des de fora el jardí. De camí entre un museu i un altre passem per Matignon, la mítica seu del ministeri d’afers estrangers francés. Hi ha policies per totes bandes però l’edifici sap a poc. Encara anirem al Pompidou, com a primera feina de l’any.

Sorpresos. Sorpresos per la llarga cua que hi ha per entrar-hi a les onze del matí del primer de gener. No m’ho esperava pas això. Volíem veure-hi les exposicions de Bacon i Soulages. La primera em fascina, la segona m’impressiona però em sap a poc. Aprofitem, però, per fer un cop d’ull a tot el que aquell magatzem de cultura guarda. I per prendre un cafè mirant París ple de núvols. Notre Dame és tot just una insinuació, la Torre Eiffel ni es veu.

Per Notre Dame hem passat a la força. És la primer vegada a París des de l’incendi i costa molt no acostar-s’hi a veure com ha quedat. Impressiona. Però impressiona més encara imaginar, allà davant. fins on devia pujar el foc de l’agulla. Des del riu et fas una idea aproximada del que devia significar el foc i costa no quedar impressionat.

La nit de cap d’any, pròpiament dita, decidim anar als Camps Elisis. L’espectacle és pobre per al que diries que és París. El castell de foc que marca les dotze de la nit és del nivell del que en Bétera tirem quan la Pastoreta, cosa de segona. Però la riuada de gent i la barreja impressionen molt. Quan comencem la marxa cap a l’hotel ens va passant gent que saluda pels mòbils als parents o als amics a l’altra punta del món i en totes les llengües. Cridem a Bétera per saludar perquè a Taiwan ja dormen. Les nostres filles han entrat als anys vint sis hores abans que nosaltres i ja ens han telefonat des de l’espectacular 101 de Taipei. S’hi han estat sis hores al futur però ara ja les hem enganxat. Benvinguts als anys vint, diu VilaWeb.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ma mare

1

Ma mare ha fet vuitanta anys. No li agrada el número i convenim dir-ho a la francesa. Direm que en fa quatre vint. Sempre m’ha encuriosit la fórmula aquestaa de ‘quatre vint’. Deu ser una rèmora d’algun sistema arcaic de recompte que s’ha escolat en la llengua d’avui com una traça arqueològica.

El pastís, encomanat abans de la polèmica lingüística, diu, però, vuitanta. Cosa que no li impedeix bufar i riure. Ma germana l’ha comprat de merenga, que li agrada molt i el meu cunyat bufa de plaer quan veu que porta ametlla. Mon pare el menja amb tant de gust que li queden restes als llavis. Les llepa com si fora un xiquet entremaliat.

Sopem i pugen Mara i les xiquetes i Jose i ma tia Amparin.

–Quatre vint? què vol dir això?
–..que diu que el vuitanta no li fa el pes!
–Uei, xica, veges ara!

Les xiquetes s’abracen amb goig a la iaia Mari per felicitar-la i a mon pare, que perd el món de vista cada vegada que ho fan. I fem fotos. I riem. I les enviem a les meues filles. La major se n’ha anat a Taiwan, on viu la seua germana des del setembre, Després cridaran pel whatsapp i la menuda li cantarà el ‘per molts anys’ en xinés, posant ma mare al punt del plor.

Quatre vint o vuitanta, que tant hi fa, i jo pense en la sort que tinc de ma mare. ‘És fill de sa mare’ diuen a Bétera quan volen dir que t’assembles. A mi m’agradaria molt ser-ho,. semblar-me tant com siga possible, perquè ella és una persona excepcional. Independent, valenta, forta, treballadora, atenta… ho té tot i m’ho ha ensenyat tot. La fidelitat a la teua gent, la força de no deixar-se trepitjar per ningú, el goig de riure, el deure de no defallir i la gran esperança que crea la pròpia voluntat. Des de que jo era jove ella està malalta i ha perseverat i aguantat amb una dignitat, un rigor i una disciplina admirables, que és evident que ha donat fruits.

Quan tu tens fills te n’adones d’una cosa que no penses abans. Que ensenyar s’ensenya sobretot amb els fets, molt més que amb les paraules. I ma mare això ho ha fet amb mi i de quina manera! Sóc fill seu i estic encantat i feliç de ser-ho. Ho estava abans i em sembla que ho estic més que mai ara que ja en té vuitanta. Perdó: quatre vint.

 

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Passejant per Santiago…

0

M’escape una estona del congrés per fer un passeig per Santiago, per Sant Jaume de Galícia. El passeig és massa curt, no tinc temps, però m’emociona descobrir aquesta placa. Al Burgo das Nacións, ara ocupat per la Universitat, Zeca Afonso va cantar per primer vegada ‘Grandola’ al 1972.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una connexió més que accidentada

0

Els companys de La Qüestió, el programa de debat de la televisió valenciana, A Punt, tenen a bé convidar-me en ocasions a parlar. Ahir ho varen fer de nou però en unes circumstàncies molt especials ja que a Barcelona la tensió és altíssima i els aldarulls, que ja duren des de que dilluns es va saber la sentència, són molt forts.

Havíem d’entrar en directe des de la cantonada de la Gran Via amb el Passeig de Gràcia i aquell era precisament un dels escenaris de la batalla contra la policia espanyola. Vaig eixir de la redacció de VilaWeb amb temps, comptant que no seria fàcil d’arribar-hi i sort que ho vaig fer perquè a la mateixa Gran Via vaig haver de tancar-me gairebé mitja hora dins un bar per refugiar-me de l’agressió de la policia espanyola que disparava pilotes de goma com si hagués embogit i en totes direccions.

Finalment vaig arribar i allà hi havia un periodista de la casa i un càmera que van permetre la connexió en directe amb els estudis de Burjassot. Mentre parlàvem per darrere tot eren llums blaves de la policia espanyola i el soroll de trets d’escopeta, cosa que va convertir aquella connexió en una de les més accidentades que he fet mai, i mira que he estat en llocs ben calents…

Damunt tinc encara la paràlisi facial que vaig patir l’altre dia així que la meua cara és un poema. Ho havia anul·lat tot però m’ha semblat que havia d’explicar els fets i que era important fer-ho. Però només acabar ja rebia tot de missatges de gent que em preguntava pel meu estat físic. En fi…

Si voleu veure el programa complet el trobareu ací.

Quan la cara deixa de respondre

0

He patit una paral·lisi facial. Mitja cara se m’ha quedat inerta i no puc ni tancar l’ull ni parlar bé. Per sort és una cosa mecànica que respon al fred. A primers de mes vaig haver de fer un viatge a Tallin, anar i tornar en vint-i-quatre hores. A la nit, després d’una llarguíssima reunió, vaig eixir a sopar amb amics sense comptar que estàvem sota zero. La ciutat vella està emmurallada i allà no bufa el vent però quan vam eixir d’ell, just davant del meu estimat hotel Viru, un cop brutal de vent, de gelat i violent que era, em va pegar de ple.

Jo no n’era conscient que això podia tenir conseqüències. Ara, en canvi, em trobe tot de gent que em conta que li ha passat. Per sort em va passar divendres a la nit, dissabte al matí tornava cap a casa i el primer símptoma no se’m va despertar fins diumenge. Quan ja era tranquil·lament a Barcelona.

Diumenge en posar-me a la dutxa vaig notar que no podia tancar l’ull. En veure que no millorava vam anar a l’oculista de guàrdia i allà mateix va ser la boca que em va començar a fallar. Reconec que em vaig espantar, més encara en veure a quina velocitat m’enviaven cap a l’hospital. Allà, però, quan va arribar l’especialista tot es va calmar. No tenia arrugues i segons sembla la diferència entre un problema mecànic, de fàcil solució, i un de neurològic, molt més complicat de resoldre és precisament aquesta. Si no tens arrugues és una cosa mecànica dels músculs de la cara i això es recupera amb temps, paciència i medicació. Res que no es puga resoldre.

No sé ni explicar l’alegria que he sentit en saber-ho. Ara hauré de fer repòs i anul·lar les coses públiques però tinc l’estranya sensació d’haver estat a punt de patir una cosa molt gruixuda i d’haver escapat pels pèls. Alabat sia déu. O qui siga el responsable d’aquestes coses.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Els orígens de VilaWeb, explicats a Galícia

0

Aquesta setmana he participat a Sant Jaume de Galícia en el Congrés de la Associació d’Historiadors de la Comunicació, que dedicava una sessió especials als orígens del periodisme per internet. He fet una taula rodona amb el Mario Tascon i amb Ismael Nafria, precedida per una presentació de VilaWeb. Ací teniu el text i una foto de Mario i meua publicada per La Voz de Galícia.

 

‘Grazas pola invitación a participar neste congreso da Asociación de Historiadores da Comunicación. A verdade é que cando me convidaches teño que confesar que sentín un certo medo. Os pioneros de internet, neste momento da vida, poderíanse traducir como os vellos de internet. Condición que podo aceptar que é certa aínda que xa entenderan que non me fai especial ilusión.

Bromas aparte, un problema que sempre tiven cando alguén me pide que fale daqueles primeiros anos de xornalismo en internet é que me resulta extremadamente difícil explicar como foron, aos que non os viviron. O noso mundo era tan diferente e tan diferente desde calquera punto de vista que non me sinto capaz de explicalo.

Pero tentarei e tratarei de usar algunhas anécdotas que poidan ilustrar a distancia entre o que é hoxe Internet e o xornalismo e o que era entón. Anécdotas que quizais che axuden a comprender o complicado e difícil que era pasar por aqueles tempos.

Estiven conectado a internet desde 1991, a través de Compuserve. Non había provedores de acceso aquí e non sei como pero conseguín que Telefónica me permitise conectarme co nodo Compuserve en París, pagando unha tarifa local. Un milagre. Coñecín Compuserve do meu traballo como reporteiro de internacional e para min era un bo instrumento de traballo, sobre todo para coñecer máis sobre países ou situacións que me interesaron especialmente.  Pero tamén para falar coa xente. Iso abriu os meus horizontes. E neste sentido debo lembrar que é en Compuserve que coñezo ao meu amigo Wayne McPhail, posiblemente a persoa coa que aprendín máis sobre como facer xornalismo en internet.

Traballei entón na sección internacional de La Vanguardia e un día pasou algo nun destes países, non me lembro cal, e Lluís Foix, un gran xornalista que foi primeiro o meu jefe de internacional e máis tarde na creación de La Vanguardia Digital, pediume que volva a casa para obter máis información en Compuserve. Lembro como saín, confuso, da antiga redacción da rúa Pelai pensado no meu camiño de casa que aquello era realmente raro. Tiña máis información na casa que La Vanguardia na redacción? Hoxe isto non sorprenderá a ninguén pero nese momento espertou unha intensa curiosidade en min. Iso fíxome pensar que algo importante estaba pasando. Non sabía o que era, pero estaba pasando.

Pouco despois, a principios de 1994, a miña muller, Assumpció Maresma, pediume que crease algo para celebrar os dez anos de existencia do semanario El Temps, publicación da que foi directora. E así naceu un BBS chamado El Temps Online que para vos historiadores permaneceu como o primeiro cibermedia da península.

O Temps Online foi unha experiencia fabulosa en termos xornalístico pero extremadamente minoritaria. Non é difícil de entender. Os conectados eran un grupo pequeno da poboación, que non sei se superaron as cen persoas. Pero estabamos unidos pola fascinación pola tecnoloxía e polo xeral polo noso malestar co modelo do xornalismo e da sociedade imperante. 

E isto levounos a imaxinar sempre saídas diferentes

 En calquera caso, El Temps Online foi o experimento que nos convenceu de que tiña sentido saltar ao baleiro para crear VilaWeb en marzo de 1995. Nos permitiu a nós, a Assumpció e a min. Porque iso, nos na nosa casa, era todo VilaWeb no 1995.

Joan Subirats pronto se uniu e así comezou un camiño que nos levou 25 anos despois, agora, a ser un medio de comunicación que funciona as 24 horas do día, que os estudos do CEO sitúan como o segundo medio a través do cal os cataláns están informados, só detrás de La Vanguardia e que ten nun grupo de máis de 15.000 subscritores a súa principal forma de sustento e o seu xeito de seguir intentando practicar outro modelo de xornalismo.

Vou dicilo claro: non tiñamos nin idea do que estabamos a facer. Non creo, de feito e Mario me corrixira se o tivese, que ninguén entendía nese momento o que estabamos facendo. Sabiamos o que non nos gustaba o exercicio do xornalismo como se facia e sabiamos que internet podería ser unha revolución que abría moitas posibilidades. Pero pouco máis.

VilaWeb comezou como unha especie de Yahoo!, un directorio web con intención xornalística. Despois duns meses comezamos a publicar novas breves, case titulares puros e pouco a pouco descubrimos e inventamos formatos e formas de facer. Fomos os primeiros en usar teléfonos móbiles cunha versión WAP, que hoxe ninguén sabe o que é ou fomos os primeiros en inventar unha webtv. 

Non obstante, non foi a tecnoloxía que consolidou o proxecto senón o xornalismo. Porque non foi ata os atentados en Madrid en marzo de 2004 que comezamos a entender o noso papel. Nesa ocasión, por primeira vez, fixemos xornalismo con maiúsculas. Todos lembran o intento de manipular os acontecementos levado a cabo polo goberno español e como os grandes medios de comunicación caeron nel. Nos, seguramente porque eramos case invisibles, non caemos e a nosa información e análise rompeu, xunto co famoso SMS, o asedio das mentiras. Por primeira vez un taxista díxome que buscase unha cousa chamada VilaWeb para saber realmente o que pasaba. E non podes imaxinar o que iso significó para min.

Despois todo foi perfeccionar o invento. Insistir nas súas bases: xornalismo e modelo negocio. Pero déixame, para rematar esta primeira explicacion, reivindicar a coherencia de anos no noso traballo, que creo que explica ben como chegamos aquí

En 2004 VilaWeb propuxo aos seus lectores que aqueles que podían pagar voluntariamente por ler o xornal fixérono. Nunca pensamos en crear un muro de pago ou en crear contido premium o en vivir de la publicidade masiva do clic o da subvencion política. Co paso dos anos descubrimos o Texas Tribune e o movemento dos non profit media que nos aclararon o que nós mesmos probabamos e nos inspiraron moito ao longo do camiño e vimos que moitos medios de comunicación, The Guardian mellor que ninguén, se adheriron a este principio.

Esa idea era entón unha loucura. De novo ninguén entendeu nada. Pero para nós era o mapa do que queriamos facer. Entendemos entón que un xornal só pode sobrevivir dun xeito digno se os seus lectores pagan. Se é bo, se é diferente e se ten tanta calidade e compromiso social comp para convencer a unha parte dos seus lectores a pagar, aínda que non sexa necesario pagar para lelo.

E intentamos, coma sempre, comprender a onde nos levaba iso, no novo mundo de internet.

Isto levounos a rexeitar radicalmente o xornalismo amarelo, o clickbait e toda a corrupción do papel dos xornalistas que tanto dano fixo á nosa profesión e á nosa sociedade. Levounos a priorizar a calidade porque entendiamos que ninguén pagaría se non ofreces contidos únicos, propios e de calidade, aínda que teño que dicir que esta sempre foi a nosa elección, o motivo último, dende o primeiro momento, polo que Assumpció e eu puxemos en xogo todo o que teniamos, literalmente, para facer un medio por internet

Tardaron once anos en chegar os primeiros dous mil subscritores. 2015. Despois en xaneiro de 2016 houbo tres mil. Catro mil en xaneiro de 2017 e de súpeto dez mil en xaneiro de 2018, catorce mil en xaneiro pasado e agora camiño xa do dezaseis mil. Hoxe os subscritores son xa a nosa principal fonte de ingresos. E o que é máis importante son a base sobre a que practicamos un xornalismo diferente, sempre dialogando con eles.

E cando nos preguntamos que e como pasou, a resposta máis evidente que podemos dar aínda que poda parecer altiva é que xa no 2004 sabiamos o que tiñamos que facer. Sabiamos o que era o modelo bo. E tivemos a paciencia de agardar a que o entendesen os nosos lectores. 

Tantos anos depois creo que podo decir que é posible, non estou seguro aínda, pero é posible, que esta combinación. de paciencia e visión, ao final, sexa o único interesante que un pionero en internet pode aportar, un vello, pode aportar.

Vuit dies a Taiwan

0

La meua menuda estudiarà uns mesos en una de les universitats de Taichung, de manera que ens organitzem per acompanyar-la uns dies. Taiwan és un país amb el qual ni l’estat espanyol ni el francés, ni Andorra tampoc, mantenen relacions. Així que per primera vegada em trobe en un espai completament al marge. El no reconeixement diplomàtic, però, és una pantomima com una altra i a l’entrada el control de fronteres de l’estat que oficialment es diu encara República de la Xina em segella el passaport com si res. Tenen un segell bonic, això sí, amb un avió antic dibuixat que fa molta patxoca.

***

El barri universitari és Vietnam, a primer cop d’ull vull dir. O aquesta és la primera imatge que m’ha vingut al cap. Hi he arribat en taxi, enmig d’una marabunta de motos que circulaven en totes direccions aparentment en un desordre complet. El taxi ha hagut d’entrar per un carreronet esquifit i col·lapsat per on tot just si es podia obrir pas amb lentitud. Com en moltes parts d’Àsia la vorera és una teoria només i les botigues assalten el carrer oferint el que siga, especialment si es tracta de menjar. La primera impressió és frenètica, inquietant, excessiva per a un europeu que no recorda que en aquest tros de món hi viuen un de cada tres éssers humans, apilonats d’una manera que no estem acostumats a pensar en el vell mediterrani. A la cantonada més important d’aquest laberint de carrers descobrim una farmàcia de la cadena anglesa Watson i entrem a comprovar que efectivament ho és. A partir d’aleshores passa com amb el pas de la foscor a la llum, que els ulls necessiten adaptar-se. A mesura que avancen les hores descobrim allà on ens semblava en un primer moment que tot era caos un ordre bastant passable. No diria que acollidor però passable. I entendrem que allò és un restaurant que es reivindica italià i aquell altre tailandés, que ací pots rentar la roba i allà pots prendre un café sòlid.

***

El contrast entre el campus universitari i la ciutat és total. El campus és enorme, verd i ben cuidat, no hi ha gairebé vehicles i no sé com s’ho fan però no és sorollós. Caminem mirant a dreta i esquerra, observant-ho tot. Jo ja fa anys que he renunciat a intentar endevinar quina edat té la gent més jove. Però ací a Taiwan és més difícil que enlloc. A mi em semblen infants de primària, poc més o menys, però és evident que si passegen per aquests edificis amb llibres i mòbils de tota classe sota el braç és que són universitaris. Renuncie, doncs.

***

Dins el campus hi ha vaques, diria que frisones, i un establiment on ofereixen la seua llet als estudiants. Aquesta llet no arriba a ser ni quilòmetre zero, metres com a molt. Ens fem una foto amb elles, amb les vaques vull dir. Per poder-ho explicar.

***

La facultat té aquell aire de facultat que totes les facultats del planeta, avorridament i poc original, aspiren a tenir. Evidentment no entrem i marxem ràpidament però abans de fer-ho traiem el cap un instant al què podria ser el patí. I al mig, evidentment, hi ha un 7-Eleven. 7-Eleven és una botiga, inicialment americana però molt estesa per diversos països asiàtics, que es defineix com a Botiga de conveniència. Bàsicament vol dir que té una miqueta de tot el que necessites per a viure i és oberta les 24 hores del dia -encara que curiosament continua tenint com a marca que obre de set a onze, que això volia dir 7-Eleven originàriament. A Taiwan aquestes botigues on pots comprar menjar, pagar rebuts, treure diners, adquirir un bitllet de qualsevol cosa o fins i tot portar la roba a rentar, són una autèntica institució. N’hi ha més de cinc mil arreu del país i estan orgullosos de ser l’únic lloc que no tanca mai les portes, ni quan hi ha un tifó o un terratrémol. Cosa que els indígenes em certifiquen que passa.

***

Ens allarguem al centre sense entendre ben bé on és el centre. Taichung s’expandeix a molta velocitat i el centre sembla que canvia constantment de lloc, emportant-se darrere seu botigues i negocis. Hi ha una avinguda immensa, el Taiwan Bulevard, amb una xarxa d’autobusos més que notable que la travessa. El bulevard fa aproximadament uns tretze quilòmetres, que és més que la distància entre Bétera i València i això que només travessa el que en diríem el centre. Allà visitem l’acabat de estrenar Teatre Nacional, una obra bellíssima de Toyo Ito que té molt de catalana i recollida en el seu interior però que en canvi és tremendament avantguardista i innovadora per fora.

***

El primer dia observe, sorprés, que les motos tenen els cascs deixats sobre elles i que les aparquen sense cadenes i fins i tot amb les claus deixades. Després m’explicaran dues coses xocants. La primera és que el nombre de motos en aquest país és el més alt del món en percentatge. Oficialment hi ha catorze milions de motos per a vint-i-dos milions d’habitants. Cosa que vol dir que si descomptem els xiquets que no tenen edat i la gent més gran la realitat és que la xifra s’acosta molt a la moto per persona, cosa de la qual podem deduir, doncs, que molta gent n’ha de tenir dues. Sembla ser, ens diuen, que hi ha un cert costum a les ciutats de tenir una moto prop de casa i una prop de la feina i anar de casa a la feina en transport públic. La segona cosa xocant és que no hi ha robatoris. El control social és molt gran, amb càmeres però tot arreu, però a més sembla que la tradició és contrària als robatoris. I la llei. Està prohibit per llei agafar res que no siga teu. I això és el que fa que la gent deixe despreocupadament els ordinadors i els mòbils sobre la taula en els restaurants mentre va al servei o replega el menjar que ha encomanat. I el que sorprén més de tot: que quan tornen encara estiguen allí.

***

La universitat prepara un dossier que donen als alumnes quan arriben, amb els consells més importants per tal que puguen viure a Taiwan amb una certa normalitat. Com cada país del món, aquest també té peculiaritats. La que em deixa perplex és la dels perills de recollir un sobre roig del terra. Passa que si un jove es mor abans de casar-se, la família deixa un sobre roig a terra i qui el replega s’ha de casar. Amb el mort. Pel que m’expliquen la pressió de la família és intensa i fa gairebé impossible evitar-ho. Tant és així que l’estat reconeix la categoria de vidu a qui ha tingut la mala idea de replegar el sobre. De vidu del mort que no ha conegut mai…

***

El nom de mon pare està per tot arreu ací: Roc. L’embolic de noms, del que són de fet, és monumental a Taiwan. De facto aquest és un país independent però en realitat ells mateixos es reivindiquen com el govern legítim de la Xina sencera i per això mateix el nom oficial que fan servir és el de República de la Xina, en contraposició a la República Popular de la Xina que regeix Pequín. Però com que ja es veu que això no té massa sentit, setanta anys després, el nom oficial cada vegada és més poc reivindicat de manera que en paral·lel a la idea de convertir-se en un estat del tot independent s’ha estés l’ús de la sigla, que dissimula la reivindicació que ja es veu que no farà cap fortuna. I així veus escrit Roc ací i Roc allà. Gairebé en cada carrer. M’he fet una foto en un d’ells per a ensenyar-li-ho quan torne a casa.

***

Viatgem a Taipei, la capital del país en un tren admirable. Una pulcra línia d’alta velocitat que uneix Taichung i Taipei en menys d’una hora. Taipei em sembla més confusa i cridanera que Taichung però tampoc no puc parlar amb massa propietat, ja que només hi he estat unes poques hores. I bàsicament fent turisme i parlant amb un català que resideix ací i que m’ha aclarit uns quants conceptes. He pujat al 101, que durant un temps va ser l’edifici més alt del món i que ara és una atracció completament prescindible i hem visitat el palau on hi ha els tresors de la Ciutat Prohibida de Pequín, tresors que el govern del Koumitang es va portar a l’illa en la fugida. Impressiona pensar com en una retirada militar que per força hauria de ser caòtica hi ha espai perquè algú pense a carregar amb alguns dels delicadíssims objectes, d’una finor cruixent, que es poden admirar en aquest museu.

***

A l’edifici 101 l’única cosa que m’ha impressionat ha estat la immensa bola de de més de sis centes tones d’acer que penja obertament dels darrers pisos per estabilitzar l’edifici. La bola, que es pot admirar de molt a prop, equilibra el balanceig del gratacel quan hi ha tifons i terratrémols, dos fenòmens naturals d’aquells que millor no experimentar, però que ací passen amb una relativa facilitat. Si l’efecte de les forces naturals porta l’edifici a tombar, posem per cas cap a l’esquerra, la bola es manté i per tant equilibra cap a la dreta. Uns vídeos ensenyen alguns dels moments en què bola i edifici s’han pressionat més l’un a l’altre. Mentre els mirava pensava només en què preferiria baixar per l’ascensor ràpidament abans que donar l’oportunitat a la mare natura de fer-me una demostració in situ. I això és el que vaig fer.

***

Tornant del Museu cap al centre el taxi ens fa passar per davant del palau presidencial i d’alguns dels ministeris que l’envolten. I el resultat és una observació atenta de l’exhibició militarista enorme que hi ha en aquest veïnat. Taiwan deu ser un dels països més lliures i democràtics d’Àsia però l’amenaça de la invasió xinesa és el pa de cada dia i per això mateix té un dels exèrcits més poderosos de la regió. I el llueixen. Caram si el llueixen…

***

Els senyors de l’hotel, el Windsor Hotel, tenen a bé deixar-me cada matí a la porta el Taipei Times, el diari que es publica en anglés a la capital, així que m’acostume de pressa a fer-ne una lectura ràpida després d’esmorzar, per assabentar-me una mica més de la realitat de la política local. Aquests dies el gran tema és que les Illes Solomon, un país dels més remots del planeta, canviarà les seues relacions diplomàtiques i abandonarà Taiwan, és a dir la República de la Xina, per relacionar-se amb la República Popular de la Xina, és a dir Pequín. Fa no pas gaire, una vintena d’estat membres de l’ONU reconeixien a Taiwan com a govern legítim de la Xina però ara en queden la meitat i van baixant en nombre cada dia que passa. Pequín treu el xec i pagant Sant Pere canta. Els taiwanesos ho viuen amb preocupació però relativa. La presidenta és independentista i això al final reforça el seu argument en el sentit que és més fàcil fer-se un lloc al món com a país independent que no pas pretenent que ets el govern legítim de la Xina. I, en qualsevol cas, tot plegat no afecta de cap manera la seua vida diària. Perquè Taipei controla efectivament el territori i això fa que tots els estats que no mantenen relacions diplomàtiques oficials amb ells les mantinguen de manera no-oficial, a través d’institucions culturals o econòmiques que els fan de façana. Espanya, per exemple, té una oficina comercial dirigida per un cònsol que depèn de l’ambaixada a Manila i no de la de Pequín. I els Estats Units tenen per costum nomenar un ambaixador de carrera com a director de l’institut cultural que tenen a Taipei. D’eixa manera oficialment no tenen ambaixada però tenen ambaixador, ja que un ambaixador té el tractament d’ambaixador sempre, fins i tot després de retirat.

***

Decidim fer una excursió a l’interior muntanyenc de l’illa. Tothom ens diu que és d’una bellesa remarcable, cosa que resulta ser certa. El destí triat és un parc natural que porta per nom Alishan i que és un centre productor de te de gran alçada de molta nomenada. Lamentablement de camí vegem poques plantacions i només podem fer un tast en un poble, que ens sap a poca cosa. En la ruta ens acompanyen un grup de turistes asiàtics. Hi ha una parella jove tailandesa, amb els quals sostinc una conversa molt interessant sobre la situació política al seu país, una sorollosa família de Hong Kong, una parella d’Indonèsia, musulmans, que mengen a banda per no equivocar-se amb la cosa Halal i una dona amb dos fills coreans, sorollosos i impetuosos com ells sols. Alishan bàsicament és un bosc esplèndid que ofereix un agradable passeig. Està a més de dos mil metres d’alçada, amb la qual cosa el canvi de temperatura es fa de notar i també les corbes i més corbes que cal fer per a superar el desnivell, abans d’arribar-hi. Al final de l’excursió tornem a l’inici en un tren creat pels japonesos, quan Taiwan era japonés. És un tren que recorre aquesta petita selva amb parsimònia, regalant als passatgers vistes certament espectaculars. Construir-lo devia ser tota una aventura, que m’imagine que devia tenir un cost altíssim. I no parle només de diners.

***

La guia del parc ens pregunta d’on som i li dic que som catalans. Reacciona amb un ‘espanyols?’ que em permet contraatacar amb molta facilitat: ‘Taiwan és de la Xina?’. Respon de pressa que no mentre fa uns sons difícils de catalogar però que interprete com que se n’ha adonat del seu error a la primera i canvia la mirada i passa a tractar-nos a partir d’aquell moment amb una afabilitat manifesta. Al final ens desitjarà sort. Mútua, que li dic.

***

Quan era un xiquet, no sé per què, feien a la televisió molts films de japonesos lluitant en la segona guerra mundial, en llocs com aquests. A mi m’impressionaven per la cara de dolents que posaven, per la manera en què feien servir la baioneta i pel barret molt particular que portaven, amb una tela que els queia sobre els muscles. La imaginació reapareix quan t’ho esperes menys i enmig del bosc, quan pujàvem al tren en aquella petita estació, m’ha tornat la imatge de la infància. I veient com d’espés és el bosc he pensat que les batalles en terrenys com aquest devien ser d’una duresa descomunal.

***

La història de l’illa és molt complicada. La població és una barreja de xinesos, ara una immensa majoria i de taiwanesos, un poble polinesi que habita encara els reductes de la costa del Pacífic —les grans ciutats i infraestructures estan a l’altra banda, a la costa del Mar de la Xina. Taiwan, però, va ser cedit al Japó i va romandre part de l’imperi del crisantem fins al final de la Segona Guerra Mundial. En l’instrument de rendició l’emperador va retornar a cada país les conquestes militars que havia fet. Però Taiwan no el va retornar a ningú, particularment no a la Xina. I aquesta és la base de l’actual independentisme taiwanés i fins i tot de l’activitat d’un petit grupuscle que reclama el retorn de Taiwan al Japó. Quan a la Xina esclata la guerra civil i el Kuomitang la perd davant els comunistes de Mao, Chang Kai Shek opta per refugiar-se a Taiwan i mantenir des d’ací la ficció que és el govern real i legítim de tota la Xina. I amb ell venen dos milions de xinesos Han, que no parlen cantonés sinó mandarí i que passen a tenir un paper preeminent en la vida de l’illa. I d’ací ve l’embolic notable en què es mou. Oficialment Taiwan com a República de la Xina es considera el govern legítim de tot l’actual territori xinés i encara més enllà, ja que reivindica zones en conflicte que avui tampoc no formen part de la República Popular. Però al mateix temps el sentiment independentista reivindica que el fet que el Japó no cedís a ningú Taiwan és la base del seu dret a l’autodeterminació. I de fet és el principal partit independentista que està en el poder. El problema és que la República Popular amenaça d’envair l’illa si es proclama la independència i aquesta és una perspectiva certament amenaçadora. Un dia o un altre, però, ho hauran de fer, proclamar la independència, perquè la situació actual ja no es pot estirar més.

***

Parlant de la situació a Hong Kong em diuen ‘això no estaria passant si els britànics ens haguessen tornat Hong Kong i Macau a nosaltres i no a Pequín, en tant i en quant nosaltres som el govern legítim de la Xina’. Ostres! Això sí que és una perspectiva interessant. Ni se m’havia ocorregut que això fos possible però efectivament, que diferent que seria tot.

***

Per una altra banda llisc que tres vells taiwanesos, de més de noranta anys, que responen als noms de Yang Fu-cheng, Lin Yu-li i Hsu Hua-chi acaben de presentar una demanda a un tribunal d’Osaka, al Japó, exigint que se’ls torne la nacionalitat japonesa que tenien fins al final de la segona guerra mundial. Ells van nàixer com a japonesos, en Taiwan, i volen tornar-ho a ser. Això és ben bé un paradís de les paradoxes geopolítiques!

***

Ens diuen que a boqueta de nit cal anar a uns aiguamolls que queden al costat del port, ací mateix a Taichung. Així que agafem un taxi per anar-hi. Sort que el preu és molt barat perquè estem més d’una hora per arribar-hi. La comunicació és curiosa. El taxista parla al seu mòbil en xinés i el mòbil em tradueix el que diu. Quede impactat mentre pense que al pas que anem aviat ningú no haurà d’aprendre idiomes, una altra pèrdua cultural que s’acosta. Els aiguamolls, i la posta de sol, són en qualsevol cas certament únics. Hi ha una passarel·la de fusta, tant mínima com bonica, que serpenteja sobre els mateixos fins ben endins, la qual cosa et permet admirar la fauna que hi viu, sobretot tota mena de crancs que es passegen sense cap precaució ni preocupació. Sobre la passarel·la ens amunteguem uns quants centenars llargs, calcule jo, d’éssers humans que avancem tan endins com podem, fins on punt on aquesta desapareix i pots trepitjar lliurement l’aiguamoll. El resultat és que allà ensopegues amb una autèntica muntanya de sabates, que no saps després com ningú podrà saber on és la seua. Mentre el sol es va amagant ens fem unes fotos de record però no hi ha manera que no aparega la gentada per tot arreu. Al fons uns enormes molins d’eòlics acaben de fer el contrast, retallant-se contra el cel enrogit.

***

L’últim dia decidim fer encara una darrera excursió, a un indret conegut com el Llac del sol i la lluna. Ens conten que és una de les atraccions més populars del país, cosa que efectivament comprovarem que deu ser certa a la vista de la gentada que s’hi aplega. El llac té un interés relatiu però la visita és agradable. Agafem un parell de vaixells que et porten d’un costat a un altre i visitem un temple interessant i una ciutat gens interessant però on podem menjar amb una certa solvència. El llac té el que s’anuncia com un vilatge indígena, d’una de les setze tribus reconegudes oficialment pel govern de Taiwan. Però renunciem a fer la visita quan veiem que tot és una mena de portaventura i ho dic de manera literal, amb atraccions mecàniques i tot. Malgrat això per ací i per allà es nota la seua presència. La decoració dels molls és polinèsica i no pas xinesa, la música que sona per tot arreu és més pròpia de Tahití que no de Pequín i hi ha tot de souvenirs que causen una gran sorpresa entre els xinesos, especialment uns enormes fal·lus de fusta treballada que són objecte de rialles nervioses i fotografies però que no he vist que ningú no s’atrevisca a comprar. En el camí de tornada encara ens aturarem en un altre temple enorme. Descobrisc alarmat que només té seixanta anys i quan ho denuncie de manera tant abrandada com estúpida l’Assumpció em recorda l’edat de la Sagrada Família, així que calle immediatament. A l’eixida un personatge disfressat de Spiderman m’ha semblat, no sóc cap expert en la matèria, es passeja fent fotos i atraient l’atenció del personal que, com jo, es pregunta què porta un ésser humà a fer el ridícul d’aquesta manera tan notable. En fi…

***

Mentre passegem per l’aeroport, ja superats tots els controls, dues senyoretes de la seguretat comencen a córrer cap a mi de sobte mentre criden ‘Vicent! Vicent!’ cosa que m’ocasiona el que considere que és una lògica alarma. Resulta que en la maleta que he embarcat porte un tub xicotet de crema d’afaitar, que el tinc precisament pels viatges, ja que les seues dimensions m’havien permés passar-lo sempre en tots els aeroports. Em demanen permís per obrir la maleta i comprovar-ho, els el done i ací s’acaba l’incident. Però em quede absort pensant com és que m’han reconegut. L’aeroport de Taichung és certament petit però hi ha bastant gent. De sobte ho entenc. Som els únics blancs i concretament jo l’únic blanc de gènere masculí. M’imagine, doncs, la conversa entre els membres de la seguretat: ‘busca el blanc, busca el blanc, és Mr. Vicent…’

***

Per tal que no ens n’oblidem encara hi ha una darrera ocasió de constatar com de lluny som de casa. L’avió es retardarà per un parell d’hores així que decidim, en vista de l’hora que és, dinar en l’únic restaurant que hi ha en la terminal. Mirem el menú i hi ha una secció de ‘menjar exòtic’ amb un parell de plats. I allà és on trobem els espagueti que acabaran sent, segurament per esgotament ja, la darrera menja en aquesta illa. Els exòtics, lògicament, acabem per comprovar que som nosaltres mateixos. No ho discutiré pas.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Què fa un botiga de rellotges al mig de la sala de joc del casino de Macau?

1

Aprofitant que estavaa a Macau m’he allargat a un dels casinos de la ciutat, que competeix amb Las Vegas per ser la capital mundial del joc. Jo fa molts anys vaig veure els casinos de Las Vegas i em va semblar que eren una cosa que calia visitar com a mínim una vegada en la vida per entendre millor el món que vivim. Així que ara volia que els meus acompanyant passaren per la mateixa experiència.

Així ho vam fer i ens vam trobar amb una sorpresa. Al bell mig la sala del casino, on nosaltres érem els únics europeus, hi havia una botiga de rellotges, concretament de Rolex. Era, diguem-ho així estrany o a mi m’ho semblava molt.

L’explicació ho és encara més i, efectivament demostra que cal veure aquestes coses per entendre el món. La raó de l’existència d’aquesta botiga és que el govern de la Xina no deixa eixir amb molts diners als seus nacionals a Macau, que és part de la Xina però manté frontera amb la Xina, però si que els deixa eixir amb la tarja de crèdit. I aquesta n’és la clau.

El que fan els jugadors és comprar un Rolex d’aquells caríssims, de centenars de milers d’euros i el revenen acte seguit allà mateix, a la mateixa botiga, per un preu inferior. Amb la qual cosa els jugadors es troben amb el cash a les mans que necessiten i la botiga fa un negoci rodó: ven el mateix rellotge una vegada i una altra!

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Macau, una decepció lusòfona

0

Feia anys que tenia ganes de visitar Macau, l’actual regió autònoma de la Xina que va ser en el seu moment, fins a finals del segle passat, una de les més interessants colònies portugueses d’Àsia. N’havia parlat amb l’Agualusa quan va treure el seu llibre sobre Goa, una altra ciutat colònia portuguesa, aquesta a la Índia. Ell m’havia advertit respecte a Macau però la veritat és no m’esperava una cosa tan trista com la que m’he trobat. Trista la ciutat, bruta i poc cuidada, i trista, extrema, la situació del portuguès.

A Macau, en virtut dels acords entre Portugal i la Xina el portuguès és llengua oficial i tot està, de fet, escrit en portuguès. Els noms dels carrers, els cartells i rètols, qualsevol senyalització del tipus que siga. Però aparentment el portuguès s’acaba ací. La part de la població que el parla és ja inferior a l’u per cent i el llenguatge crioll dels luso-asiàtics ‘filhos da terra’ sembla que tampoc no es parla pràcticament ja.

He passat només un dia per la ciutat i passeig que he pogut fer no és representatiu però la poca presència del portuguès viu m’ha semblat que confirmava les dades. He anat a la Livraria Portuguesa instal·lada a la Rua de Santo Domingos, pensant que allà trobaria un cert caliu però m’he trobat amb una reacció típica de les comunitats isolades. He escoltat efectivament que el dependent parlava portuguès amb una clienta. Però quan m’he adreçat jo a ell en portuguès la reacció ha estat respondre’m en anglès. Aquesta és una reacció típica que he observat en molts llocs, a L’Alguer per exemple. Arriba un punt que quan tots els parlants es coneixen entre ells si ets foraster parlar-los en la seua llengua no fa efecte perquè identifiquen totalment llengua i grup humà, com si no hagués ningú que puga parlar-la si no és conegut.

La decepció me la va matisar al final segurament la darrera persona que vaig veure a Macau, un oficial de policia en la frontera. LI vaig parlar d’entrada en anglès però no sé perquè vaig intuir que, malgrat ser jove, parlava portuguès. I efectivament així era.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Fer de periodista, allà on passen coses

0

Aquests dies Hong Kong m’ha permès fer de periodista de carrer. Ara farà vint-i-cinc anys que l’Assumpció i jo ens vàrem inventar VilaWeb i és evident que estic, estem tots dos, orgullosos del diari que hem creat i de tot el que hem aconseguit. Però totes les coses tenen un preu i en el meu cas el preu ha estat haver de quasi abandonar allò que m’agrada més, que és fer de reporter internacional.

Tots aquests anys he seguit llegint com un boig sobre qualsevol país de la terra i interessant-me tant com puc pel que passa en cada racó del món, Amb la mateixa passió. Però la feina de director, com era lògic, m’ha absorbit i no m’ha deixat temps per a fer el que jo hauria volgut, si no hagués hagut de fer jo mateix el diari que m’hauria agradat que m’hagués contractat.

De tant en tant, tanmateix, em puc escapar i passar uns dies allà on estan passant coses, com ha estat el cas de Hong Kong. I aleshores reconec que tot plegat ho gaudisc com si fos un jove de vint anys. M’agrada mirar el que passa des de tots els angles, viure aquella atmosfera febril, admirar aquella llum peculiar que tenen les revoltes, parlar, preguntar, intentar entendre, pensar -la política interncional és la més exigent perquè has de saber molt de moltes coses abans de poder explicar alguna cosa mínimament interessant. Però aquesta és també la causa que siga tan refrescant -pel periodista, vull dir. És un goig i un repte aprendre cada dia coses noves i sempre, a tot arreu, sempre hi ha un moment d’aquells en que t’exclames per alguna cosa que havies oblidat o que no sabies i que de sobte et serveix per a entendre-ho tot.

I evidentment hi ha l’empatia. L’empatia i la solidaritat amb els qui estan del costat de la justícia i la llibertat. Hi ha periodistes que, encara avui, parlen des de la càtedra, com si els problemes de la gent sobre la qual informen no anaren amb ells. Jo això ho trobe aberrant. Informar és prendre partit i per això aquests dies m’he sentit tant a prop d’aquests joves valents que volen el millor per a Hong Kong i que saben que només lluitar fa la gent digna. Espere que en les cròniques això s’haja notat.

Segona crònica de Hong Kong

0

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’

La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador.

Un cap de setmana de manifestacions i protestes

Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran.

Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria.

Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res.

Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits.

Hores i més hores d’incidents

Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint.

Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant.

De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern.

Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades.

Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment.

De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’

L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta

‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió.

Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara.

Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica.

Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall.

Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’.