Quadern de Terramar

Bloc de Vinyet Panyella

11 de gener de 2008
0 comentaris

Crònica de desembre

Una de les coses més remarcables d’aquest desembre ha estat la del retrobament amb un paisatge conegut, com és el del Parc de la Ciutadella. Un paisatge barceloní cent per cent, simbòlic pel que fa a la història de la ciutat i la del país, apreciat relativament per la ciutadania i escassament pel consistori del Cap i Casal.

El parc, de dimensions modestes, és gairebé l’únic parc tradicional que té Barcelona. En conjunt no és excessivament monumental ni sumptuari, per bé que conté tres dels edificis que van configurar el gran complex militar que Felip V va fer construir per reprimir la ciutat el 1715. Dos segles més tard el Palau del Governador es va reconvertir en l’Institut-Escola els anys de la República i avui és un centre d’ensenyament secundari; la capella militar, manté les seves funcions i l’antic arsenal és la seu del Parlament de Catalunya. El parc també conserva les restes arquitectòniques de l’Exposició Universal de 1888 esdevingudes hivernacle i Museu de Zoologia i la gran cascada, juntament amb monuments i memorials erigits a prohoms, artistes, escriptors i col.lectius de diverses èpoques. La flora és nostrada i discreta; els camins van perdurant i la gespa sovint sembla haver estat petjada pels cavalls de l’exèrcit d’Atila. De dins estant esdevé un parc fet a mida, rialler quan s’omple de les criatures, entranyable per la força de costum i d’una bellesa serena i corprenedora si se sap mirar al pas de les hores, de la llum i de les estacions.

El Parc de la Ciutadella ha estat un dels meus indrets d’anada i de retorn; l’altre ha estat del de l’antic Hospital de la Santa Creu. Entre aquests dos pols, sense moure’m de Ciutat Vella, del perímetre pentagonal marcat per les antigues muralles de Barcelona, he treballat sempre entre llibres i papers, i, durant una legislatura, en la política parlamentària. Tots dos entorns tenen el seu atractiu perquè no deixen de ser escenaris singulars, carregats d’història i de caràcter netament patrimonial.

Parc de la Ciutadella, primers de desembre d’enguany. Parlo de retrobament perquè, per més que estem familiaritzats amb la visió d’un determinat entorn en les més diverses hores del dia, sempre existeix algun moment en què per una o altra raó ens en sentim més propers, de la mateixa manera que quan el deixem de freqüentar, en retornar-hi, ens sobta l’encant del que ja coneixíem unit amb la sensació de joiosa novetat. Així ho vaig sentir quan al matí vaig enfilar l’avinguda central del parc i em vaig encaminar cap a la Plaça d’Armes passant per sota dels plàtans gairebé nus, mirant la glorieta i el llac on reposa el Desconsol. La primera vegada que m’havia palplantat davant de la façana del palau del Parlament a principis dels anys vuitanta, l’escultura de Josep Llimona em va semblar un feliç encert estètic. Més tard, sovint he pensat que la força expressiva del Desconsol entona amb els moments més difícils de la “dissortada pàtria”, que diu el poeta.

Feia un matí claríssim, lluminós i imponent. Em va agradar anar badant i mirant l’entrellat de les branques dels plàtans que fan un enreixat amb el color de cel per rerefons. La façana del Parlament em semblava tan càlida com harmoniosa. A l’hora del crepuscle, sortint de l’edifici, la llum de sol ponent oferia tota la gamma de roigs i rosats del cel al desembre, fins el declivi de les darreres tonalitats violetes i blavenques. Aquesta és una crònica de desembre a l’hora del retrobament del que havia deixat enrere fa poc més d’un any. A l’hora del retorn m’agradava pensar que fins i tot ho celebrava amb la llum al compàs de les hores.


Publicat a "El Marge Llarg", L’Eco de Sitges, 15.XII.2007

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!