Treballant la sostenibilitat

Un altre món és possible si ens impliquem i lluitem per ell. El bloc d'en Vicent Sansano.

19 d'octubre de 2013
0 comentaris

Castor, fracking, persecució a les fotovoltaiques… l’estafa continua

Últimament escoltem atònits noticies que sobrepassen els límits de la lògica. D’aquelles que ens fan pensar que la realitat supera a la ficció. Per exemple, les noticies que ens arriben de l’àmbit energètic.
 
Fa uns dies hem conegut alguns detalls del contracte signat pel govern espanyol amb l’empresa que construeix un dipòsit de gas submarí en un antic pou petrolier front a la costa de Vinaròs. Un projecte temerari segons els informes geològics previs i que, de fet, ha provocat un notable increment de la sismicitat a la zona; amb la consegüent alarma entre la població. De moment, tal com era previsible, s’ha hagut de suspendre temporalment el projecte i estàn per quantificar els diners que els contribuents haurem de pagar a l’empresa constructora per cada dia de suspensió i, en el seu cas, per la suspensió definitiva. I esperem que acabe ací la cosa, perquè nous informes geològics adverteixen del risc d’un desastre ambiental similar al que ocorregué fa uns anys al golf de Mèxic.

 

Però encara no hem sortit d’aquest embolic quan ens arriba la noticia de que ha estat aprovada al Senat la llei que autoritza la fractura hidràulica per a l’obtenció d’hidrocarburs. Ja hi ha empreses interessades en explotar amb aquesta tècnica possibles jaciments existents al Maestrat i Els Ports; a més d’altres llocs de l’estat espanyol, incloent hi la conca alta del Segura.

El fracking és una tècnica molt més agressiva i perillosa que la injecció de gas en un antic pou petrolier. Consisteix en la injecció d’enormes quantitats d’aigua acompanyada d’un còctel químic molt perillós compost per centenars de productes, alguns d’ells molt tòxics per a la salut de les persones i del medi ambient. I tot això afectant a un territori ample, amb perforacions per tot arreu i injectant l’aigua i els productes químics a una pressió molt més elevada que la del gas que s’ha injectat a Castor. Si allò ha provocat terratrèmols en la zona, aquesta tècnica que pretén fracturar les roques per alliberar els hidrocarburs que contenen, pot produir efectes molt més perillosos. 

Encara resulta més incomprensible tot plegat, si tenim en compte que tots dos projectes són obsolets i innecessaris a hores d’ara; perquè avui dia disposem d’alternatives energètiques molt més interessants des dels punts de vista econòmic, ecològic i estratègic que els combustibles fòssils. L’electricitat d’origen fotovoltaic, per exemple, és a hores d’ara -i sense necessitat d’ajudes- competitiva amb la producció d’electricitat a partir de combustibles fòssils. Cada dia és més econòmic produir electricitat d’origen fotovoltaic i, a més, això no provoca efecte hivernacle, ni crea dependència de la importació d’hidrocarburs. També contribueix a equilibrar la balança de pagaments de l’estat en fer innecessàries eixes importacions.

El govern espanyol va realitzar una política energètica impecable entre 2007 i 2010; si més no, en tot allò referent al sector elèctric. Aquesta política, entre d’altres efectes positius, va permetre reduir a més de la meitat les emissions de gasos perillosos com CO2, SO2 i òxids de nitrogen per Kw/h produït. Això va fer que fórem l’admiració del món i que de tot arreu vingueren ací a veure com ho havíem fet. Però tot va canviar a partir del 2011 quan l’oligopoli elèctric, a qui no li ve bé això perquè te posats els seus interessos en el sector dels hidrocarburs, començà a exercir la seua enorme capacitat de pressió sobre els governs del PSOE i del PP i canvià la situació. Això ha portat la roina al sector fotovoltaic i representa una involució sense precedents en els avanços aconseguits. Una involució que suposa quantiosos costos econòmics i socials que hem de pagar els ciutadans i les ciutadanes via rebut de l’electricitat, impostos, pèrdua d’inversions, pèrdua de llocs de treball, retallades en els serveis públics etc.

Així s’ha arribat a la disbauxa actual en la que el govern pren decisions en contra de la lògica i en contra de l’interès general, per afavorir els interessos de determinats poders fàctics; carregant, a més, els costos sobre els ciutadans i les ciutadanes. Si volem que això canvie, haurem d’implicar-nos perquè, tal com digué Fuster, “la política que no fem nosaltres, altres la faran contra nosaltres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!