Mascançà

El bloc de Vilaweb Mollerussa

18 de setembre de 2014
0 comentaris

Dret a votar (per Francesc Foguet)

El referèndum català no serveix només per dirimir la independència política. És també i sobretot un acte democràtic d’afirmació col·lectiva. És la fita que distingeix una ciutadania activa d’una de passiva, una democràcia viva d’una d’inerta, un poble vivent d’un de mort. El fet de votar en llibertat ja és un avanç transcendental en termes democràtics. Però, a més a més, un resultat aclaparador a favor de la independència tindrà unes conseqüències molt clares, immediates i necessàries: obligarà a canviar la situació actual, absolutament insuportable.

El debat català –com passa també a Escòcia– exigeix una presa de consciència, de posició, de partit dels ciutadans. Suposa l’oportunitat més nítida, perquè el poble català pugui exercir directament, activament, la democràcia. Des dels temps de la República no hem viscut –els catalans, com també els espanyols– un envit tan transcendental per a la història i per al futur. Negar el vot, a l’Europa, al món d’avui, tal com el planteja Catalunya, és un acte de força, d’autoritarisme, del tot antidemocràtic. Només una Espanya hereva del franquisme té la gosadia d’atrevir-se a negar el vot.

El referèndum català implica l’exercici de la democràcia real en un procés de baix a dalt, que trenca una dinàmica perniciosa, nefasta de la pseudodemocràcia espanyola, acostumada a la imposició des de dalt i a la indiferència envers les reivindicacions i els anhels de la ciutadania. Votar afirmativament –les vegades que calgui– a favor de la independència política de Catalunya és una manera de participar en un projecte col·lectiu, de futur; és una acció democràtica individual –una persona, un vot– que pren sentit socialment i políticament. Per això, genera tants de consensos i entusiasmes en la bigarrada societat catalana.

La independència obre una escletxa d’esperança per a refundar a fons el país, trencar d’arrel amb el dèficit democràtic que hem patit des de 1939, acabar amb un ‘statu quo’ que espolia les classes mitjanes i populars, refer una societat desfeta, malmesa per la crisi, les desigualtats socials i les inseguretats jurídiques i, en definitiva, fer possible sobre bases més netes i sòlides, impecablement democràtiques, canviar de règim i d’estat per construir una democràcia i un estat nous, alliberats del llast d’un passat ignominiós. Esdevé una ruptura democràtica, d’una dimensió històrica insòlita, d’una transcendència política i social rotunda. D’aquí ve la il·lusió que desperta una oportunitat com aquesta en sectors molt amplis de la societat catalana.

Votar afirmativament a favor de la independència és també l’única manera d’evitar que les coses encara empitjorin més, molt més. Ja no es tracta de deixar-les com estan. Avui, això, és impossible. Seria un suïcidi col·lectiu, una involució inacceptable, una derrota de la democràcia. Perquè l’ofensiva recentralitzadora i anticatalana del govern central, amb el suport explícit o tàcit dels partits espanyols de dreta i esquerra, excepcions a banda, continua inflexible i implacable, avança a gran velocitat. En tots els fronts. Amb tots els mitjans, de la manera més barroera que puguem imaginar. L’ofec és deliberat, persistent i complet. Ho veiem pràcticament cada dia.

Gaudim d’una majoria social molt àmplia, tal com ha posat novament de manifest la magna, immensa, massiva, entusiasta i il·lusionant manifestació d’aquest Onze de Setembre. És el poble català, plural, barrejat, vingut de tots els racons, d’edats i condicions socials diverses, que ha omplert de gom a gom els carrers i les places de Barcelona. Com va omplir la capital catalana el 2012 i el país de punta a punta el 2013. Més encara, molt més, que el 2012 i el 2013. No és un partit, ni un govern, ni una classe social determinada que surt al carrer: és la gran majoria de la societat catalana que lliurement, conscientment, s’hi aboca, com en una sola veu feta de moltes veus, per fer sentir el seu clam. En una manifestació pacífica, festiva, cívica i democràtica.

Ara, doncs, ja no es tracta de reivindicar, ni de resistir, ni de fer-se respectar, ni de plantar cara, ni de res que s’assembli a la submissió, a la renúncia, a la concessió. No volem ser súbdits de ningú. Ni volem continuar acatant lleis que perpetuen la condició de colònia, que frenen el nostre potencial de futur, que ens anul·len com a poble. Es tracta de viure en llibertat i en plenitud. D’exercir els drets fonamentals. Com qualsevol poble d’Europa i del món lliure i sobirà.

Volem decidir, ara i aquí, col·lectivament, democràticament, l’ara i el demà, conscients com som del passat. Perquè només podem ser, si som lliures i independents. Mai no podrem ser, si no en som. L’única manera d’aconseguir-ho és votant. Tenim, com a poble, el dret a votar el futur. És l’hora de votar. Aquesta és la via, ras i curt, de la democràcia. La via catalana que, tan impecablement, s’ofereix al món. 

Francesc Foguet i Boreu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!