Mascançà

El bloc de Vilaweb Mollerussa

8 de setembre de 2014
0 comentaris

Un més un, més un, més un… som molts (per Francesc Foguet)

L’actuació d’alguns dirigents polítics de Convergència i Unió és d’una estretor de mires increïble. En uns moments en què una majoria àmplia de la societat catalana empeny el país cap a la democràcia, cap a la sobirania, cap a la llibertat, continuen pujolejant o duranejant d’una manera mesquina i partidista. Amb boqueta de pardal, s’omplen el pap dels tòpics de sempre en benefici dels de sempre. Amb ànima de mesells.

Quan ens acostem a moments decisius per a Catalunya, són incapaços de parlar clar, d’assumir el seu paper com a representants del poble i d’afrontar amb coratge el futur. Ara no és el moment de passes enrere, ni de mercadejos indignes. Ja n’hem tingut massa. Ja n’hi ha ben bé prou d’aquest mesellisme que ens ha dut, després de més de tres dècades, a una situació política insostenible.

Després de perdre “el gran ídol” amb peus de fang, que ha tornat a oferir la seva glòria a Espanya, alguns dels capitostos de Convergència i Unió ja no saben on mirar, perquè tenen massa ronya per amagar. I fan el que saben fer: emmascarar-se de pretès “seny” i empolainar-se de sucursalisme. No poden mirar al passat i no s’atreveixen a albirar el futur. No serveix l’excusa d’embolicar-se amb la senyera, perquè l’estelada els ha passat per sobre, com un vent de llibertat.

Convergència i Unió ja no té marge de maniobra a Espanya, tot i que continuï donant suport al Partido Popular en algunes polítiques retrògrades i nefastes (la dreta, sigui quin sigui l’adjectiu que l’acompanyi, és dreta ací i allà, i més enllà). I ja no té marge, tampoc, Catalunya endins: bona part dels seus dirigents té perdigó a les ales, excrements a les plomes i no gosa de volar alt, acostumada a la politiqueta del pont aeri, l’anar fent i vinga omplir les butxaques dels més poderosos i de rebre’n les comissions pels serveis prestats.

Si els homes i les dones d’aquesta terra que han resistit tantes batzegades durant aquests anys són capaços de tornar-se a mobilitzar massivament, aclaparadorament, el proper Onze de setembre, no hi ha llei espanyola que valgui, ni excuses de mal pagador, ni politiquets de poca volada que siguin capaços d’aturar la voluntat de la gent. Per què cal respectar una llei, de dubtosa legitimitat democràtica, que restringeix sistemàticament els drets i l’autogovern dels catalans?

S’atrevirà un partit amb voluntat hegemònica d’anar en contra d’un mandat democràtic? Farà com la Lliga i, per defensar interessos de classe, es plegarà als poders d’un Estat –al servei d’oligarquies corruptes– que desplega els seus tics més autoritaris i neofranquistes? És molt possible. I no seria la primera vegada, si la força i la consciència de la societat catalana ho permet. No els ho hem de deixar fer.

Es miri com es miri, la independència és la via més esperançadora i revulsiva per aconseguir una ruptura no únicament amb l’Espanya hereva del franquisme i tota la crosta i podrimener que hem hagut de patir, sinó també amb un passat com el que representa el mateix “Pujol and cia”. Només un trasbals així, que ho capgira tot d’arrel, ens pot garantir una mínima regeneració i refundació polítiques, cíviques, des de plantejaments netament democràtics, èticament exemplars, socialment més justos.

Amb Espanya no hi tenim res a fer. Bon vent i barca nova, doncs. Amb l’autonomisme i derivats sucursalistes, tampoc. Foc nou i endavant les atxes. Democràcia directa. Plena sobirania. Llibertat plena. Futur.

Un més un, més un, més un… som molts. L’Onze de Setembre, farem molt bé d’omplir, de punta a punta, els carrers i les places de Barcelona per reclamar la independència. Com una sola veu feta de moltes veus.

Francesc Foguet i Boreu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!