Espai de dissidència

La bitàcola de Xavier Diez

22 de desembre de 2020
0 comentaris

Christa

Gener de 1986. Aleshores era un estudiant de Magisteri a l’autònoma a mitges entre la despreocupació i la responsabilitat, com potser ens passava a tots aquells que teníem vint anys, i el futur semblava encara un full en blanc. Hi ha molta literatura barata sobre la joventut, escrita sobretot per gent de la meva edat, quan la nostàlgia funciona com una droga addictiva i perillosa. Suposo que sentim enyorament per l’energia d’un cos encara amb bona forma i les dosis d’ingenuïtat necessàries per sobreviure. Tanmateix, i en rigor, tampoc sóc massa capaç de reconstruir amb exactitud què passava aleshores pel meu cap. La memòria, com ens indiquen els neuròlegs, és una substància etèria en què els records s’activen en funció d’imatges, o sobretot, de les músiques que ens fan reviure sensacions no exemptes de la gran capacitat de què disposem per falsejar el passat. I la sensació de fred, en un hivern on efectivament, puc documentar alguna nevada i la constància que aleshores no tenia calefacció en aquell estret pis de Nou Barris, també desvetlla algunes escenes de la memòria.

A la carrera, fèiem molts treballs en grup. Com que ja aleshores tenia ànima d’escriptor, els meus serveis eren ben apreciats. Escrivia prou ràpid a màquina i tenia cert instint a l’hora de construir històries. Assistia a classe amb un entusiasme contingut. Començava les primeres pràctiques, a l’Escola Arc Iris, al Guinardó, participant en un setè i un vuitè. Era, relativament, un bon estudiant. Mantenia algunes històries intermitents i a mitges entre el sexe sense compromís, el compromís sense sexe i la confusa barreja de tot plegat amb algunes companyes de la carrera. En altres paraules, i en termes flaubertians, una educació sentimental en què passat descartat, present incert i especulacions sobre el futur coexistien mentre el món seguia rodant.

En el competitiu món de la joventut, cadascú anava construint el seu personatge, reinventant-se a un mateix, bastint una identitat amb fragments heterogenis. Jo no n’era cap excepció, i per simular rigor en la imatge pública, tractava d’estar (i semblar) ben informat. Cada dia comprava el diari, i me’l llegia. En l’escàs interès per l’oferta televisiva, les notícies i documentals sempre representaven una excepció. A banda de resultar intractable en el Trivial , aquestes habilitats també em servien per disposar d’autoritat en els debats amb els professors o confirmar la meva fama de saberut rere les orelles, i així exercia de delegat de classe, sense afiliació política definida, que sempre disposava de dades per reforçar els arguments en inacabables discussions de divendres a la nit.

No em perdia mai les planes dedicades a tecnologia. I, certament, em sentia molt excitat pels viatges espacials. Qui no és aventurer als vint anys? Va ser aquell moment en què, en plena època reaganiana, quan Estats Units volia reprendre una cursa espacial que havia perdut intensitat en haver cancel·lat el programa Apol·lo, va fer el que semblava una operació de relacions públiques. El programa del transbordador espacial, que es venia com a un vehicle reutilitzable –per tant, més econòmic- com a una mena d’autobús que portava astronautes a l’espai, buscava aprovació entre uns contribuents a qui el president Reagan havia enlluernat amb la proposta d’impostos baixos i guerres de les galàxies contra els soviètics.

La iniciativa consistia en portar persones normals a l’espai. Imagino que algun responsable de comunicació de la NASA va tenir la idea de portar una professora que pogués donar alguna classe des de l’espai. La realitat és que la iniciativa era fascinant. No m’hagués importat formar part de la missió. Ho comentava amb els companys de classe. En bona mesura, això de l’ensenyament, la típica carrera on era habitual trobar persones com jo, fill de classes treballadores que eren els primers a arribar a la universitat, i que confiaven religiosament en l’escola com a eina d’emancipació personal, ascensor social, llum prometeica. L’educació semblava, en un país que tot just sorgia de la boira, que encara mantenia bona part de l’atrezzo i extres de pel·lícules neorrealistes, una promesa de redenció, una utopia de futur on encalçaríem aquell nord enllà, on deien que la gent era culta, rica, lliure, desvetllada i feliç-

La iniciativa de la NASA, efectivament, havia tingut un gran èxit. Van haver 11.000 voluntaris que es van presentar a les proves. I va ser una dona, Christa McAulliffe l’escollida per a la glòria. Bé, tenia la seva lògica. Els soviètics van enviar la primera gossa, el primer home, la primera dona abans que els nord-americans, i en aquesta mena de guerra freda, la idea d’enviar una professora a l’espai, i que des l’òrbita terrestre, pogués impartir en directe per televisió una classe diària, tenia aquell punt màgic en què una activitat ordinària esdevenia extraordinària. De fet, és el que explicava a aquells nois i noies de dotze a catorze anys on cada divendres anava a raure per aprendre l’ofici de mestre, en aquelles pràctiques de primer de magisteri que esdevenien una mena de bateig pedagògic. Cert és que no em feien gaire cas (els preadolescents tenen un aguditzat instint per distingir entre un mestre experimentat i un pelacanyes practicant), tanmateix, les meves històries sobre l’espai se les escoltaven amb aquella barreja d’escepticisme i interès propi del seu estadi evolutiu.

Christa McAuliffe era, teòricament, una persona normal. No havia rebut cap formació especial. Tanmateix, l’entrenament, d’un any de durada, era dur i exigent. Essent destinada, al costat d’altres astronautes, alguns dels quals prou experimentats, havia de fer d’especialista de càrrega. Més enllà d’una formació específica, la van preparar a consciència per resistir les condicions extremes d’un espai que no és fet ni per a persones normals, ni per a gent extraordinària. Això incloïa una preparació física exigent, en avions de combat, experiments amb gravetat zero, haver de suportar unes quantes forces G i tot allò que ha de suportar un aspirant a astronauta. I, certament, era una persona teòricament normal, que tanmateix, posseïa una gran força d’esperit, molta resistència psicològica, habilitats relacionals, coneixements tècnics i certa llum als ulls. És exactament tot allò que distingeix un bon mestre, aquell ofici que tractava d’aprendre amb aquella barreja d’escepticisme i interès propi del meu estadi evolutiu.

34 years ago the Challenger explosion kills 7 astronauts

Crhista, a diferència meva, tenia aleshores una sòlida i ordenada vida familiar. Imagino que la van triar, entre altres aspectes, també per això, perquè era una persona molt equilibrada (habilitat que també sol anar bé per a qui es posa davant una classe). Tenia aleshores trenta-set anys. S’havia casat als vint-i-dos anys amb el xicot de tota la vida, Stephen, i amb qui s’havia conegut a l’institut, i amb qui tenia dos fills: Scott, de nou anys, i Caroline, de sis. Havia estudiat humanitats i obtingut un màster en educació, i portava alguns anys fent classes d’economia, lleis, història d’Amèrica i de les dones a un institut de secundària a New Hampshire. Era una professora carismàtica i molt apreciada per als seus alumnes.

Havia comentat abans que el programa espacial tenia un component d’operació de relacions públiques. No només es tractava de convèncer els nord-americans en particular, i el món, en general, de la supremacia tecnològica dels Estats Units. En bona mesura, també no deixava de ser una reivindicació del sistema educatiu. Era l’època de sèries com Fame o Lucas Tanner, on, a occident, l’escola també era promesa d’un món millor. Tanmateix, l’Amèrica de Reagan, que provenia de la humiliació del Vietnam, de la profunda divisió que va suposar la dècada de 1960 a còpia de conflictes racials, generacionals, polítics, de la crisi del petroli, de l’abandó de les polítiques del benestar de Lyndon B. Johnson, semblava la mort de tot un món. Reagan va atacar els sindicats, l’escola pública, els mestres, els sindicats de docents. En bona mesura, l’operació de Christa també era un rentat de cara. Les escoles públiques nord-americanes, que havien estat un dels puntals del país, anaven, a poc a poc, esfondrant-se en una dinàmica de segregació escolar i educativa, amb problemes econòmics acumulats, creixent indisciplina a les aules, docents cada vegada més qüestionats i desmoralitzats…

En realitat, el programa del transbordador espacial, era un niu de problemes deliberadament ocultats a l’opinió pública. Malgrat que el Challenger ja duia vuit vols, plantejava uns quants problemes tècnics per resoldre que feien impossible el plantejament d’enviar naus a l’espai cada setmana o cada deu dies. La “totxana voladora”, com es coneixien aquells vehicles per a set tripulants i una bona capacitat de càrrega, requeria d’un complex sistema d’enlairament, amb diversos cohets amb combustible sòlid i inestable, amb aïllaments fràgils i alguns problemes de disseny. Els enginyers van detectar que les temperatures baixes generaven problemes en les juntes que separaven els coets. Això, i en un moment en què la climatologia va fer abaixar la temperatura per sota de zero graus,  va fer ajornar un parell de vegades en llançament, generant una gran decepció en el país. Cal tenir en compte que, presentat com a un gran espectacle, hi havia moltes expectatives en tot el país, i que les escoles de nord-amèrica el seguien en directe per la televisió. La pressió per les expectatives i la voluntat dels responsables del programa espacial (que necessitaven de fons federals per seguir endavant amb un programa espacial onerós) van precipitar el llançament, en contra del consell dels tècnics.

Efectivament, tenia vint anys i moltes ganes d’aprendre. I, malgrat que sempre m’he presentat com a descregut per fer-me l’interessant, veia l’escola com la promesa de temps millors, com un coet que s’enlaira a la recerca de noves regions a explorar. I crec que això era una sensació compartida. Compartida pels nostres professors a la Normal, per a les mestres pacients que em tutoritzaven les pràctiques a aquella escola del Guinardó, pels meus companys de classe, pels meus companys del grup de treball, per tot un país que esperava que l’escola ens acostaria a aquell país d’una gent que havia de ser rica, culta, desvetllada i feliç. 

Al cap de setanta-dos segons, i a causa d’una junta en mal estat a causa de la seva congelació, va sorgir un raig de foc del tanc propulsor dret, que va fer encendre el coet propulsor, i va esclatar enmig del cel, a quinze mil metres per damunt de Cap Canyaveral. Com focs d’artifici, la nau es va desintegrar. La cabina on eren els astronautes, amb Christa entre ells, va caure durant dos inacabables minuts. Sembla que va ser en xocar contra el mar quan van morir tots.

Els seus alumnes, alumnes d’escoles de tota Amèrica, ho van veure en directe. Ningú no s’ho esperava. Ningú no entenia res. Els seus pares, el seu marit i els seus dos fills eren allà contemplant aquella gran bola de foc en un estat de confusió, sense entendre exactament què havia passat. A mesura que passaven els segons inacabables, i que anaven caient fragments metàlics damunt del mar, la majoria ja prenien consciència de la magnitud de la tragèdia. 

Ho vaig veure als noticiaris del vespre. Em va impressionar molt. No ho vaig comentar amb ningú, tanmateix, vaig intuir que d’allò no en sortiria res de bo. La il·lusió per conquerir nous horitzons havia esclatat com focs d’artifici del darrer dia d’estiu. Era un mal averany sobre la tardor i l’hivern educatiu que era per venir. La meva trajectòria posterior, potser amb més anys d’experiència, amb la correcció d’alguns defectes, l’adquisició de coneixements, no podia competir amb les il·lusions d’un món millor que anaven caient, com fragments metàlics, damunt d’un mar en calma. L’accident del Challenger esdevenia una tràgica metàfora sobre les expectatives frustrades. L’escola, una escola cada vegada més desigual, més qüestionada, més deprimida, esdevenia una mena de reserva índia on confinar les esperances. Una mena de renúncia amarga a arribar a un país on la gent pogués ser rica, culta, desvetllada i feliç.

Aquests dies de confinament he reviscut aquella tragèdia en un d’aquests documentals de Netflix. Han passat ja trenta-i-quatre anys, un sospir i una eternitat. Ja ningú gosaria plantejar fer una classe des de l’espai retransmès a tot un país. De fet, amb segons quina mena de circ en què certa innovació ha convertit l’escola, dubto que algú gosi fer alguna classe en condicions. La professora Christa sembla d’un passat remot i oblidat, reduïda a la categoria d’icona cada vegada més buida de contingut en una Nord-Amèrica decadent i dividida. Christa McAulliffe és avui el nom de trenta-cinc escoles als Estats Units, un cràter lunar i un asteroide. Tanmateix, també és un record difús on semblava que l’escola i l’educació ocupava una regió de consens, un espai d’il·lusió.

O potser no. El seu marit, Stephen McAulliffe que avui és jutge emèrit d’un dels districtes de New Hampshire, es va tornar a casar sis anys després, amb una altra professora del mateix districte escolar que Christa. Els seus dos fills, Scott i Caroline, que eviten tot el que poden l’exposició pública, exerceixen avui de mestres al sistema educatiu nord-americà. Trenta quatre anys després, un servidor, continua treballant, amb una forma encara acceptable, i amb les dosis necessàries d’ingenuïtat, perseguint un país on la gent pugui ser rica, culta, desvetllada i feliç. Ja sigui des del cel, ja sigui des de la terra.

 

 

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!